Capítol III.

Capítol III 

La greu ferida del Gregor, que el féu patir durant un mes llarg (ningú no s’atreví a llevar-li la poma, que romania incrustada a la carn com un record visible del que havia succeït), semblà haver recordat fins i tot al pare que el Gregor, malgrat la seua forma actual, trista i repugnant, era un membre de la família que no podien tractar com a un enemic, sinó al contrari: el deure familiar exigia d’empassar-se la repugnància i tenir paciència, sobretot molta paciència.
Si bé la ferida havia fet perdre la seua anterior agilitat al Gregor, segurament per sempre, i ara com ara havia de menester molts minuts per travessar la cambra, com un vell invàlid (ni pensaments d’enfilar-se per parets i sostre), en canvi li semblava estar prou llargament compensat d’aquest empitjorament del seu estat pel fet que ara, cap al vespre, obrien la porta del menjador (i ell solia tenir-hi els ulls clavats ja dues hores abans), de manera que, gitat a les fosques a la seua cambra, invisible des del menjador, podia veure tota la família, asseguda a la taula il·luminada i podia escoltar les seues converses, per dir-ho d’alguna manera, amb el consentiment general; és a dir, ben diferent d’abans.
Certament ja no eren les converses animades del passat, en les quals pensava sempre el Gregor amb un cert enyor quan, esgotat, s’havia de colgar entre els llençols humits d’una menuda cambra d’hotel.Ara hi havia més silenci que abans. Després de sopar, el pare no tardava gaire a adormir-se a la seua butaca; la mare i la germana s’exhortaven mútuament al silenci; la mare, encorbada sota el llum, cosia llenceria fina per a una botiga de modes; la germana, que havia agafat una faena de dependenta, els vespres aprenia taquigrafia i francès per mirar d’aconseguir un dia una faena més bona. De vegades el pare es despertava com si no sabera que havia dormit i deia a la mare:
―Quina manera de cosir, hui, també!
I es tornava a adormir a l’acte, mentre mare i filla es miraven, cansades, i somreien.

[F. Kafka, La metamorfosi; trad. J. Fontcuberta. Capítol III (el començament) Pàgines 45-46]

• L’argument de la novel·la se’ns presenta des de diferents perspectives. Indique-les, assenyalant el punt de vista dominant en aquest fragment. [Ja ho sé, que l'enunciat és confús, però està "copiat" d'un examen de les PAU.]

Han volgut atribuir-li un paral·lelisme autobiogràfic a tota l'obra de Kafka. En aquest aspecte s'entén que ell s'identifique amb Gregor, que es veu com apartat de la família per ser diferent. La descripció de la hipocresia amb què obren la porta de l'habitatge de Gregor per tal de que "participe" en les reunions familiars -després d'haver sigut tractat sense consideració- pot amagar un odi intens a la seua família, que en la biografia de Franz Kafka apareix en repetides ocassions.

Capítol II (2)

Les potes del Gregor brunzien quan finalment s'encaminà cap al menjar. I les seues ferides també es devien haver curat del tot, perquè ja no se sentia impedit en els moviments; se’n meravellà i recordà que feia cosa d'un mes s’havia fet un tallet al dit i que aquella ferida encara li feia mal abans d'ahir. “Que potser m’he tornat menys sensible?”, pensà, i ja xuclava àvidament el formatge, que l’havia atret primer i més intensament que totes les altres viandes; amb ulls espurnejants de satisfacció, devorà successivament el formatge, la verdura i el suc; les menges fresques, en canvi, no li plaïen, no en podia suportar ni l'olor, de manera que separà un tros lluny les coses que es volia menjar. Ja feia una estona que havia acabat i mandrejava encara estirat al mateix lloc, quan la germana féu voltar la clau al pany, a poc a poc, per advertir-li que es retirara. Tot i que ja s’havia endormiscat, la remor el sobresaltà i corregué a amagar-se una altra vegada davall el sofà. Romandre allà baix li exigí un gran domini de si mateix, i això que la germana s'estigué a la cambra poca estona, perquè l'abundós ressopó li havia arredonit una mica el ventre, i amb l'estretor d'allà baix a penes podia respirar. Entre curts atacs d'ofec veié amb ulls esbatanats com la germana, que res no sospitava, recollia amb una granera no tan sols les sobralles, sinó també les viandes que el Gregor no havia tocat, com si ja no hagueren de servir mai més; va veure com ho ficava tot de pressa dins d'un cubell, que en acabant tapà amb una tapadora de fusta, i com se l'enduia. Així que s’hagué girat, el Gregor eixí de davall el sofà per gitar-se i respirar de gust.

D’aquesta manera rebé el Gregor el menjar de cada dia: una vegada al matí, quan els pares i la criada encara dormien, i una altra vegada després del dinar de la família, perquè els pares feien sesta i la criada era enviada per la germana a fer algun encàrrec. Ben cert que els altres tampoc no volien que el Gregor es morira de gana, però potser no haurien pogut suportar saber res dels seus menjars si no era d’oïda, o potser la germana volia estalviar-los senzilles tribulacions, perquè la veritat és que ja patien prou.

• Comenta el tractament de l'espai en la narració. 

A la metamorfosi l'espai es centra en un únic pis i més concretament les accions al voltant de la figura de Gregor ocórren principalment al seu habitatge. Una cambra closa que canvia segons el seu cos es degrada. En aquest fragment eix l'habitació de Gregor i dins d'aquesta elements com el sofà, one s resguarda e lprotagonista per tal de que la germana no tinga por d'ell. L'habitació, i la sala il·luminada on són tots els familiars per la nit i de la qual Gregor té alguna vissió, (quan algun familiar li obri la porta de la seua cambra), on participa passivament són els espais que s'utilitzen en la narració, el que fa d'aquesta una obra fàcilment representable, (almenys no molt car).

Capítol II

Capítol II 

Fins al capvespre no es desvetlà el Gregor d'aquell son pesat, semblant a un esmortiment. De ben segur que no hauria tardat gaire més estona a despertar-se encara que no l'hagueren importunat, perquè se sentia prou descansat i sense son, però li semblà que l'havien despertat uns passos lleugers i el soroll de la porta del rebedor que es tancava amb cautela. La claror esblaimada dels fanals del carrer clapejava el sostre i les parts més altes dels mobles, però a baix, on continuava gitat el Gregor, era fosc. A poc a poc, palpant encara insegur amb les antenes que tot just començava a apreciar, s'impulsà cap a la porta per veure què hi havia ocorregut. El seu costat esquerre semblava tot ell una llarga nafra que li estirava desagradablement, i havia d'avançar, com qui diu, a peu coix, repenjat a les dues fileres de potes, ara l'una ara l'altra. A més d'això, una de les potes havia resultat greument ferida durant l'incident del matí (gairebé era un miracle que n'haguera resultat ferida només una), i l'arrossegava inerta.

Fixeu-vos que el capítol segon comença d'una manera semblant al principi de la narració: el Gregor es desperta d'un "son pesat". Per cert, a quin incident del matí es refereix el fragment?

Es refereix a l'incident causat pel pare per tal de que Gregor desapareguera el més ràpid possible de la mirada de la seua família, la qual contemplava l'horror molt sorpresa. En compte d'obrir bé les dos portes de l'habitació de Gregor Samsa perquè el seu fill tinguera més espai per entrar, el pare li força a passar i és quan Gregor resulta ferit.

Curiositats

Segurament coneixes el conte "Gregor" (Guadalajara), de Quim Monzó. Llig aquest article i aquest altre i fes-ne un comentari en el teu bloc.

En "Gregor" de Quim Monzó l'escarabat és qui es transforma en home, fent una paròdia de la Metamorfosi kafkiana. Tanmateix la crítica cataloga Monzó d'autor de semi-mites, ja que reescriu (millorant o no) mites o contes d'uns altres, una mena de minificció. La diferència entre les dos històries és el sentiment de satisfacció que sent el Gregor de Monzó amb la seua nova identitat.  Vol "anar-se'n amb els seus", els altres humans, i més enllà matà la seua insectívola familia quan pren consciència de la seua transformació , però el Gregor Samsa de Kafka se'n penedeix d'aquesta.
Una de les pel·lícules on podeu trobar alguns del escriptors del tema 6 és "Mitjanit a París", de Woody Allen. El protagonista viatja al passat i coneix Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald, entre d'altres.

La Metamorfosi "Llançà una llambregada al despertador..."

Llançà una llambregada al despertador, que feia tic-tac damunt la calaixera. "Mare de Déu!", es va dir. Eren les sis trenta i les busques anaven avançant impassibles, ja era fins i tot la mitja tocada, s'acostaven els tres quarts. Que potser no havia sonat el despertador? Del llit estant podia veure que l'havia posat exactament a les quatre; segur que havia sonat. Sí, però era possible continuar dormint com si res malgrat aquella estridència que sacsejava els mobles? La veritat és que un son tranquil no l'havia tingut, però probablement per això havia estat més profund. I ara, què? El tren següent eixia a les set; si el volia agafar, hauria de córrer com un boig; encara no tenia el mostrari empaquetat i ell no es trobava precisament vigorós i actiu. I encara que arribara a temps al tren, no evitaria l'escridassada de l'amo, perquè el mosso de l'empresa havia d'esperar-lo al tren de les cinc i de ben segur que ja havia comunicat la seua incompareixença feia estona. Era la veu del seu amo, sense caràcter ni pesquis. I si es donava de baixa per malaltia?


Raona si apareix l'estil indirecte lliure en aquest fragment.  
Sí apareix perquè disn de la narració podem observar marques del pensament del protagonista en tercera persona: "I si es donava de baixa per malaltia?" per exemple és un dubte del propi protagonista però que és enunciat pel narrador aparentment omniscient.

Metamorfosi "Un matí que Gregor..."

Un matí que Gregor Samsa es despertà de somnis desassossegats, es trobà al llit convertit en un insecte monstruós. Estava gitat de sobines damunt una esquena dura com una cuirassa i, alçant una mica el cap, podia veure un ventre bru i bombat, solcat de nervadures arquejades, damunt el qual, amb penes i treballs, s'aguantava el cobrellit, a punt de caure completament a terra. Les seues múltiples potes, llastimosament raquítiques en comparació amb les seues proporcions, s'agitaven desvalgudes davant els seus ulls.

"Què m'ha passat?", va pensar. No era un somni. La cambra, una cambra normal de ser humà, encara que un pèl menuda, conservava el seu aspecte de sempre entre les quatre parets familiars. Damunt la taula, on hi havia estesa una col·lecció de mostres de teles desempaquetades (el Samsa era viatjant), penjava una fotografia que no feia gaire havia retallat d'una revista il·lustrada i havia col·locat dins un bonic marc daurat. Representava una dona amb un barret de pell i una boà, asseguda tota erta i alçant vers l'espectador un gros manegot de pells en què desapareixia tot l'avantbraç.

La mirada de Gregor s'adreçà aleshores a la finestra, i el cel gris (hom sentia batre gotes de pluja contra l'ampit de xapa) l'acabà de posar malenconiós. "I si dormia una mica més i em deixava estar de bestieses?", va pensar, però això fou completament impossible, perquè estava avesat a dormir del costat dret i en el seu estat actual no reeixí a posar-se en aquesta postura. Per més que assajava amb tota la força de gitar-se del costat dret, cada vegada el balanceig el tornava a la posició dorsal. Ho provà ben bé cent vegades, amb els ulls closos per no veure les potes movent-se sense parar, i desistí sols quan començà a sentir al costat un dolor lleuger i sord no conegut fins aleshores.

Comenta l'estranyament o desfamiliarització. 
L'estranyament o desfamiliarització és l'operació literària que vol alterar la nostra percepció vigilant des de diferents perspectives. En La Metamorfosi Kafka vol mostrar-nos la realitat des de la vista d'un insecte, per això utilitza expressions com "la cambra normal de ser humà", quan des de la perspectiva d'ésser humà no usaríem eixes paraules.

El gat, XXXIV

EL GAT 

Vine, gatet, al meu pit amorós 

         —les urpes, a l'amagatall— 

i deixa'm submergir-me en els teus ulls, 

         barreja d'àgata i metall. 

Quan amb els dits t'acaricio ben a pler 

         el cap i el llom flexible, 

i quan la mà va i s'embriaga de plaer 

         palpant-te el cos elèctric, 

veig la figura de l'esposa. El seu esguard, 

         com ho és el teu, amable bèstia, 

profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

 

         I, des dels peus fins a la testa, 

neda un airet subtil i un perillós perfum 

         tot al voltant del seu cos bru.

Jeanne Duval apareix en una extensa producció poètica de Baudelaire, aquest es altre poema dedicat la seva relació. Ho podem endevinar per paraules com "urpes" que potser simbolitzarien l'amor violent que van tenir ambdós, la referència al "cos bru" que correspondria amb la pell de la mulata i per últim la paraula "esposa" per a referir-se a ella. (Baudelaire de vegades es referia a Jeanne Duval, l'amant que més va repercutir en la seva vida com esposa o muller) 

El vampir, XXXI

EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini 
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat, 
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.
 
Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç 
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

"El vampir" també es un poema destinat a Jeanne Duval. Aquest cop Baudelaire vol expressar allò violent de la relació entre ambdós però, que alhora, tot i sabent que la seva relació és perjudicial té una sensació de dependència a la seva amant, que no li permet viure sense ella i els seus maltractaments. 

Una carronya, XXIX

UNA CARRONYA 

Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva, 

         un bell matí, a l'estiu tan dolç: 

tombant per un camí, una carronya infame 

         damunt un parament de rocs, 

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica 

         i ardent, suant el seu verí, 

obria, de manera indiferent i cínica, 

         el ventre ple d'exhalacions. 

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència 

         com si volgués coure-la al punt, 

i retornar amb escreix a la Natura immensa 

         tot el que havia creat junt; 

i contemplava el cel la carcassa superba 

         com una flor que s'expandís. 

Feia tanta pudor que sobre l'herba 

         et va semblar perdre els sentits. 

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte 

         del qual sortien negres contingents 

de larves, que anaven com una flegma espessa 

         amunt i avall dels esquinçalls vivents. 

Baixava tot allò, pujava com onada, 

         o bé brollava espetegant; 

hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada, 

         ben viu, s'anava incrementant. 

I feia el món com una simfonia estranya, 

         com l'aigua que corre i com el vent, 

o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada, 

         sacseja i gira en el garbell. 

Les formes s'esborraven, només eren un somni, 

        com un esbós difícil de capir 

sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba 

        tan sols dins el magí. 

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta

         ens espiava de mal grat, 

esperant l'hora de robar a aquella carcassa

        la carn que hi havia deixat. 

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria, 

         semblant a aquesta pútrida infecció, 

estrella dels meus ulls, oh sol de la natura, 

         tu, àngel meu, la meva passió! 

Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies, 

         després dels últims sagraments, 

quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida 

         enmig dels altres ossaments. 

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva, 

          que amb molts petons se't menjaran, 

que jo he guardat la forma i la divina essència 

          dels meus amors desintegrats!

Es tracta d'altre poema dedicat a la seva amant mulata Jeanne Duval, encara que en aquest es parla amb una tonalitat diferent. Es barreja la sensació d'angúnia, de la carronya, amb la imatge d'amor romàntic que ell destina la seva amant. Aquesta antítesi expressada entre aquests dos pols contraposats és atípica en altres autors i fa de Baudelaire únic en l'emprament de la tècnica. 

Perfum exòtic, XXII

PERFUM EXÒTIC

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable;

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,

mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

És el poema que dedica Baudelaire a la seua amant mulata Jeanne Duval. Vol expressar el seu amor físic per aquesta dona que li transporta als llocs exòtics d'on ella mateixa procedeix.

Himne a la bellesa, XXI

HIMNE A LA BELLESA
¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l’Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.
L’insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

Aquest poema expressa la incertesa de Baudelaire que no sap on trobar l'ideal de Bellesa, però si que manifesta un pensament que explica que la Bellesa és un ideal que està davant de allò diví i allò demoníac. 

L'Ideal, XVIII

L'IDEAL
No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!

Baudelaire parla dels seus gusts estètics en les dones. En els primers quartets parla negativament de dos tipus de dones : les dones de vinyeta i les dones pàl·lides, i positivament d'unes altres: Lady Macbeth (protagonista de la tragèdia d'ambició de Shakespeare) i la Nit (Escultura de dona de Miquel Àngel que representa una al·legoria de la nit). 

És, per tant, que pensem que  el títol "l'Ideal" correspon al seu ideal d'amor, a la seua dona ideal que mai ha trobat.

L'enemic, X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca

travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;

la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,

que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees

i em cal utilitzar la pala i el rasclet

per esplanar de nou les terres inundades

on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio

veuran en aquest sòl, rentat com una platja,

el místic aliment que els donarà puixança.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida

i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

Baudelaire ens explica la seua joventut  Parla d'una 'tempesta fosca' que simbolitzarà el dolor d'aquella època, de vegades travessada per "lluminosos sols" que simbolitzarien moments de felicitat però que no arriben a eclipsar la tristesa de la tempesta. Va ser una època tan roïna que fins i tot no va traure cap fruit del seu treball i per això el "jardí és desert de fruits assaonats". Com que en el moment d'escriure el poema tenia més inspiració va creure que els poemes podrien ser ferramentes que utilitzaria (pala i rasclet) per traure per primera vegada els fruits abans anomenats, aquells amb els quals somnia. 

El sentit d'aquest poema és la lamentació que té Baudelaire pel pas del temps, es l'enemic que el fa patir per no poder tornar a la seua joventut.

Correspondències, IV

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.
Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.
Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,
que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

 El que ens explica Baudelaire és la correspondència que hi ha entre el cel i la natura. Per això l'ésser humà o el poeta, el qual es caracteritzat per tindre la capacitat de desxifrar els enigmes de la naturalesa, és l'encarregat de descobrir allò que se'ns amaga al voltant de símbols i connectar d'aquesta forma amb Déu o l'ideal Platònic.

A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?

L'autor vol dir-nos que l'home porta dins el pecat . El pecat, l'avarícia i l'error que són sentiments propis de tothom i que, tanmateix, la humanitat vol curar amb llàgrimes falses i falsos penediments. Baudelaire ens comunica que deuríem de deixar de ser hipòcrites amb la nostra condició i afirmar que l'home es roin per naturalesa i que és impossible desfer-nos dels errors que ens venen donats des de sempre.

Crítica a la societat burgesa i Madame Bovary com a novel·la realista.

Encara que pertany a una família acomodada i que viu al s. XIX, època d'afirmació per a la classe burgesa que naix de la industrialització i el nou comerç, odiarà a mort la burgesia perquè per a Flaubert era sinònim de vulgaritat, mesquinesa i trivialitat.

La majoria dels personatges a Madame Bovary són burgesos preocupats per l'aspecte material de la vida i que només creuen en els valors convencionals. Exemples són Homais, farmacèutic que a més vol aparentar progressisme; els amants d'Emma que resulten mediocres i convencionals com Charles i la mateixa protagonista que viu mentalment i emocional en un món irreal, víctima de les seues lectures i el materialisme.

El fet què Emma siga duta a la ruïna econòmica és altra mena de crítica perquè simbolitza el preu material que ha de pagar una passió a la societat burgesa conservadora. Les aspiracions materialistes que estan presents en tot moment conformen el desig d'ésser millor amb un ànsia de possessió material que preludia el consumisme modern. En Madame Bovary totes les relacions es fan al voltant d'un càlcul econòmic, i qui no ho fa (com Charles) és ridiculitzat i no és res. Emma viu en un món fals, i Flaubert utilitza el llenguatge com a criteri per denunciar aquesta falsedat burgesa.

Un altre aspecte que remarca l'odi de l'autor cap a la burgesia és el nom de Bovary que prové de bouv (boví), mot irònic contra el provincianisme burgès rural pensament del qual també atribueix un altre mot muflisme (intraduïble, significa vacu, vulgar, conservador, gregari...)

Segons la seua biografia, Flaubert mai es va casar. Volia viure aïllat de les persones i de la societat burgesa en general, la qual atacà la seua obra categoritzada com a immoral quan Madame Bovary es va publicar i va tindre ressò a París. 

Pel que tracta al realisme:

"Vull que no hi hagi en el meu llibre ni un sol moviment ni una sola reflexió de l'autor" (Flaubert, 8 de febrer, 1852)

Madame Bovary pot considerar-se novel·la realista pel fet que en  s'hi presenten totes les trames que constitueixen la veritat de l'època contemporània a Flaubert. L'autor, per dir-ho així, es troba absent en l'obra. La perspectiva en que estan narrats els fets no se sotmet a punts de vista arbitraris subjectius, sinó que tot sembla desenvolupar-se segons unes lleis derivades dels personatges mateixos, de les seues accions i del xoc entre ells i el seu context social. Els fets, estan desenvolupats des del punt de vista del personatge i l'autor fa com si les accions aparegueren a soles i amb autonomia del seu propi punt de vista.

Tanmateix, encara que pertany a l'estètica realista, Flaubert no esdevé un anatomista com Balzac o Zola.  L'autor de Madame Bovary va més enllà de voler reflectir una societat i encara que empra tècniques narratives realistes com l'exhaustiva documentació, el narrador objectiu i les descripcions detallades hi ha elements que sobrepassen el realisme, tals com el simbolisme d'alguns objectes dins de l'obra, els indicis i detalls premonitoris abans de les accions i l'ús d'una visió distanciada i irònica. 

Segona part. Capítol 15.

A Rouen, Emma acudeix a la representació de Lucie de Lammermoor, de Donizetti, basada en una novel·la de Walter Scott, un escriptor que ella havia llegit quan tenia quinze anys. Comenta quin efecte li produeix aquesta escena. 

Primerament sent reflectits els seus dolors en la història fet que li fa pensar altra volta en la seua desgraciada vida on reflexiona com hagueren canviat les seues circumstàncies si no haguera acceptat cassar-se amb Charles. Després seguint la línia del seu pensament s'adona de l'exageració de l'art a l'hora de representar les passions al mateix temps que es deixa influïr per elles.

En un moment de bogeria propi del bovarysme ella es pensa com a impressió última, que el tenor se fixa en ella i volgué fugir amb ell. 

Tercera part. Capítol 1.

Aproximadament a la una del migdia, Emma i Léon pugen en un cotxe de cavalls, que no abandonen fins a les sis de la vesprada. Comenta l'erotisme en Madame Bovary. 
Flaubert utilitza la cursiva —entre altres usos— per a indicar un canvi de veu narrativa. En aquest fragment, on en trobem un exemple? Llig aquesta citació de Mario Vargas Llosa: 

"No es exacto, como afirman algunos críticos, que el diálogo sea insignificante en Madame Bovary. En los primeros capítulos la forma dominante es la descripción, desde luego, y, salvo en la escena inicial, la voz que se escucha casi todo el tiempo es la del narrador omnisciente. Pero las cosas cambian desde la llegada de los Bovary a Yonville, que se abre, precisamente, con una gran conversación colectiva en el Lyon d’Or. A partir de entonces las voces de los personajes se dejan oír con más frecuencia, y esto se acentúa en la tercera parte de la novela —desde el comienzo de los amores de Léon y Emma hasta el final―, donde el diálogo pasa a ser, sin la menor duda, la forma principal de la narración. Así pues, la función de estos narradores-personajes gana importancia a medida que progresa la historia. No son los únicos casos en que hay mudas de narrador omnisciente a narradores-personajes. A veces esto ocurre, de manera menos evidente pero más original, en el seno de un mismo párrafo, cuando, sin el previo aviso del punto aparte, el guión o las comillas, una voz implicada en la acción, es decir la de un personaje, termina una frase que ha comenzado el relator invisible. Esto, sin embargo, tiene también una indicación gráfica: la frase o palabra del narrador-personaje va en cursiva."

 "(...) obres que tractaven de la catedral" marquen  el canvi de narrador omniscient a narrador-personatge en tant que representa la veu del macer.

L'escena en general ens conta com León i Emma es troben en la catedral, institució eclesiàstica que contrasta fortament amb la relació que mantenen ambdós dins del fiacre. L'autor, en aquesta escena, es limita a contar els successos com un narrador extern observador, on sols descriu el camí que fa el fiacre i els dubtes del conductor per saber el motiu que conduïa als seus passatgers a fer aqueix viatge. En l'últim paràgraf el narrador acaba per allunyar-se del tot de la història d'Emma quan ella baixa del cotxe de plaça. "En davallà una dona que es posà a caminar amb el vel abaixat i sense girar una sola vegada el cap enrere"

Segona Part. Capítol 12.

• Característiques i funcions dels personatges que apareixen en el fragment escollit. 

Emma Bovary és la protagonista de la història. És una dona infeliç que aspira a trobar un amor semblant al romanticisme que havia llegit als llibres, idea molt llunyana del seu matrimoni. Per aquesta ambició d'arribar a una vida amb més exotisme i fantasieig rebutja la relació amb Charles. És representant, doncs, de la ambició, l'ànsia i l'inconformisme amb la vida que porta i trobarà sempre de fugir d'aquesta. Primerament amb la compra excesiva de béns materials, i finalment vol calmar al seua buidor interior amb els amants que tindrà. Un clar exemple és Rodolphe i el seu somni de fugir amb ell cap a una nova vida plena de aventures i pròpia de les lectures romàntiques a les quals ella estava acostumada.

Charles Bovary és el marit d'Emma. Des del primer moment ha estat enamorat de la seua esposa i la tracta amb delicadesa, amor i una admiració sovint ridícula. Tanmateix a  seua conversa és monòtona i poc entretinguda als ulls de la seua esposa. És un bon home i amb poca intenció d'impossar-se, ja que sempre estarà influenciat per l'opinió de les dones que l'envolten, Emma i madame Bovary mare.

Berthe és la filla del matrimoni Bovary. Emma la rebutjarà en un primer moment perquè volia un fill, però finalment l'accepta. Encara que Berthe és volguda per molta gent de Yonville a casa sempre estarà manca d'un amor maternal que no es sol donar en Emma que s'oblida de la seua responsabilitat com a mare. 

Rodolphe és un terratinent que ve de ciutat. És una persona que sedueix Emma amb l'objectiu d'entretenir-se, (objectiu que li va resultar molt fàcil). Té molta "pràctica" amb la seducció de dones i s'aprofita de la falta d'amor que pateix Emma i de la seua buidor interior, de la qual es dona compte de seguida. A Rodolphe li atrau molt la dona del metge, però en quant veu que ella vol fugir amb ell, Rodolphe desapareix.


 Justin És un personatge secundari, cridat i ajudant de Homais en la farmàcia. És un adolescent que està platònicament enamorat d'Emma.

Segona part. Capítol 10

"Romangué una estona amb el paper als dits. Les faltes d'ortografia s'hi enllaçaven les unes amb les altres (Personificació) . Així i tot, Emma seguia el pensament paternal que picotejava afectuós entre les ratlles com una gallina des del darrere de les estaques d'un clos. (Comparació) Es veia que havia eixugat la tinta amb la cendra de la llar, car li'n caigueren unes motes al vestit, i s'imaginà el seu pare ajupint-se al peu del foc per tal de servir els ferros. Feia tant de temps que ja no estava al seu costat, seient, com tenia per costum, a l'escambell, prop de la llar, fent cremar els extrems dels joncs marins i contemplant-los mentre espurnejaven!(Admiració retòrica)... Recordà certes tardes d'estiu assolellades. Els poltres, quan els passava algú pel costat, renillaven i s'allunyaven galopant, galopant.(Repetició).. Sota la seva finestra hi havia un rusc; les abelles, a vegades, tot volant atretes per la llum, anaven a colpejar els vidres i rebotien com unes pilotetes d'or.(Comparació) Quina felicitat en aquell temps!, quina llibertat!, quina esperança!, quina abundor d'il·lusions! Ara, ja no li quedava res!(Admiració retòrica, paral·elisme,) Havia anat despenent-ho a través de les aventures de la seva ànima, en les seves successives condicions, en la virginitat, en el matrimoni, en l'amor (Paral·lelisme). I així havia anat perdent-ho tot (Hipèrbole) al llarg de la seva vida com aquells viatgers que abandonen una porció de la pròpia riquesa a cada hostal que troben pel camí. (Comparació)

Doncs què era, enmig de tot, el que la feia ser tan dissortada? On era la catàstrofe extraordinària que l'havia trasbalsada? (Interrogació retòrica) I aixecà el cap tot esguardant al seu voltant com si cerqués la causa d'aquell sofriment. (Comparació)

[GUSTAVE FLAUBERT: Madame Bovary Edicions Proa. Traducció de Ramon Xuriguera.  (Segona part. Capítol 10. Pàgines 218-219)]

QÜESTIONS (PAU SETEMBRE 2012)

Situeu l'argument del fragment proposat en el context global del relat.

Indiqueu les figures literàries que donen al fragment caràcter poètic.
Relacionar-lo amb la preocupació per l'estil de Flaubert.
Assenyaleu algunes formes literàries (estils) de l'estat psicològic de la protagonista en aquest text i de la novel·la en general.

Segona part. Capítol 8

Com hem llegit en la introducció del llibre (pàgina 23), segons Josep Mundó:

"L’estil de Flaubert és molt particular, atesa la seva forma de treballar, i és el que el caracteritza com a gran escriptor.
Un dels elements més notables és el contrapunt, que fa servir en les converses, en els diàlegs amorosos, en el diàleg amb el rector, en la festa, en la fira, etc.; en aquest sentit, és significativa l’escena de l’òpera. El contrapunt li serveix per subratllar el contrast, per barrejar dos punts de vista. L’episodi de la fira, per exemple, és instrumental, perquè reuneix Emma i Rodolphe en una conversa que es contraposa fortament a l’ambient on es desenvolupa: la interacció dels diàlegs i les veus de fora marca el contrast dels personatges."

Tenint en compte l'opinió d'aquest crític, comenta la particularitat estilística del següent fragment.

Aquest fragment és fonamental per demostrar l'estil de Flaubert en tant que és capaç de descriure totes les circumstàncies que ocorren en un moment determinat encara que aquestes siguen  contrastades. Ens referim al diàleg entre Rodolphe i Emma on el primer vol seduir a la segona però ho fa en un ambient que no sembla gens romàntic. El narrador s'allunya de l'escena per donar veu als seus personatges formant un quadre que els lectors sentim per mitjà de les intervencions continues del President , que d'altra banda interrompen el diàleg de la protagonista amb Rodolphe. Canvia ací de narrador omniscient a narrador-personatge.

Capítol 5 i 6.

Comenta la utilització de la cursiva en aquest fragment

 La cursiva utilitzada per primera volta en les paraules felicitat, passió i embriaguesa perquè son els mots que ella troba en les seues lectures.

D'altra banda Paul et Virgine està en cursiva perquè es tracta del títol d'una novel·la.

Com era l'educació de les jóvens de l'època?

En l'època de Madame Bovary l'educació de xics i xiques era diferent. Les xiques s'educaven als convents on els ensenyaven matèries com la música  però sobre tot els ensenyaven a comportar-se com a senyoretes davant de la societat per casar-se amb un home tan honest com elles i tindre fills, com mana la doctrina eclesiàstica evidentment predominant en "l'ensenyança de convents". 

Explica si hi trobes algun "salt enrere" o "analepsi" (flashback, si saps anglés).

Per fer més atractiva  la seua obra i perquè coneguem més la complexa psicologia de la seua protagonista, Flaubert utilitza l'analepsi primer quan Emma tenia 13 anys i després quan té 15. Ambdues estan relacionades amb un passat on, gràcies a les històries que llegia, somiava amb el coneixement de viure la felicitat, passió i embriaguesa que tant anyora ara. 

Capítol 2.

 Comenta aquesta descripció. De qui es tracta?

Es tracta de Emma Bovary quan Charles la veu per primera volta en casa de son pare. 
En la descripció  trobem qualitats d'home que Flaubert li atribuix a la seua protagonista: físiques (com les seues mans, sense toves inflexions) i de vestuari respecte a les ulleres de carei.

Capítol 1.

Aquest és el començament de la novel·la, comenta'l en el teu bloc. 
Pel que fa a l'estil, hi trobem un exemple de "transició", que demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador, explica-ho. Per a Josep Mundó: "La transició d’un tema a un altre en un capítol és generalment suau. Segons Nabokov, «[...] la transició estructural és com un fluid sistema d’ones». Així, a Yonville, abans que Léon marxi a París, hi ha una transició des de l’estat d’ànim d’Emma fins al de Léon i la seva decisió d’anar a la ciutat. La transició més important, feta per Flaubert de manera subtil, és a l’inici de la novel·la, quan ens mostra Charles Bovary com a excompany del narrador a l’escola. Al principi ens parla en plural, però aviat passa a una narració més objectiva, a la narració novel·lada de la vida d’ell. Això demostra la versatilitat de Flaubert com a narrador per adoptar diferents punts de vista i tons narratius davant diferents episodis i passatges: des de la dissolució del «nosaltres» a la tercera persona al principi de la historia, passant pel primer capítol de la tercera part —com una novel·la romàntica estereotipada—, fins als diàlegs sobreposats de la fira

 Al començament de l'obra Flaubert col·loca la figura del narrador  en un xiquet de l'escola on apareix per primera volta Charles Bovary, reflecteix un narrador intern testimoni que narra els fets des d'un "nosaltres". Tanmateix, després de la intervenció del professor l'autor canvia o fa una transició cap a un narrador extern. El joc de narradors és un tret característic de Flaubert.

 Segons V. Nabokov, alguns objectes funcionen com a símbols. Quin significat pot tenir la gorra?
La gorra que és d'un gust pèsim simbolitza la vida futura de Charles Bovary, igual de ridícula i desencertada.

Curiositats. Tema 4.

Els fundadors de Yahoo van trobar el nom de l'empresa llegint un llibre escrit el 1726. Explica-ho.

Hi ha una versió que explica que el nom de Yahoo prové del llibre de "Els viatges de Gulliver" de Jonathan Swift. Els Yahoos són unes criatures salvatges, brutes i de costums desagradables, que, segons el co-fundador de Yahoo, es semblen  a l'ésser humà.

El 1857 es van publicar dues obres cabdals, quines?

Es van publicar Madamme Bovary i Les flors del mal.

La pel·lícula L'autre Dumas recrea la vida de l'autor de novel·les com Els tres mosqueters o El comte de Montecristo. Per què va ser polèmic aquest film a França? Per cert, Alexandre Dumas pare o fill?

Va ser polèmic perquè es va escollir un actor blanc per tal de que interpretara Alexandre Dumas, de origen africà. El president del consell d'Associacions Negres francès va considerar aquest fet com un insult, com una forma de dir que no hi havia cap actor negre amb talent suficient per interpretar Alexandre Dumas, cosa que no és certa. Es refereix a Alexandre Dumas pare. 

Mary Shelley va escriure una novel·la terrorífica. De què va?

Mary Shelley va ser l'autora de Frankestein: El Prometeu mordern. Tracta de un científic, anomenat Víctor Frankestein, que abrumat pel dolor de la seua mare investiga sobre com tornar la vida als éssers. D'aquesta investigació surt un monstre aspecte del qual fa fugir el mateix Víctor. El monstre tracta d'apropar-se a la gent però el rebutgen i es refugia al camp, on observa la vida d'una família i pot adquirir un mínim d'educació.  Però, malgrat això, s'adona de que és impossible que els éssers humans puguen acceptar-lo i d'aquest esdeveniment neix una ràbia interior que fa el monstre matar un parent del científic. 

Al assabentar-se, Víctor manté un diàleg amb la criatura, que es justifica argumentant la seua solitud i li demana altra companya com ell a canvi de no fer més mal al seu voltant. Tanmateix, el científic no crea la companya per por i acaben en una persecució mútua per donar-se mort fins que Víctor mor d'una malaltia i el monstre es suïcida. 

El film El corredor nocturno, basat en una novel·la d'Hugo Buriel, tracta en realitat d'un mite literari. Què té a veure amb Goethe

Tracta del mite de Faust, s'assembla a Goethe pel pacte diabòlic que tenen ambdós on entreguen la seua ànima a canvi de ser joves fins a la mort. 

Semblança entre Hamlet i El rei Lleó

Scar (oncle de Simba)        i  Hamlet 

La pel·lícula animada de Disney de 1994 fa un homenatge a la història de Shakespeare , Hamlet, en quant a l'argument principal. 

El protagonista, i príncep del regnat de la selva africana, Simba, sofreix la mort de son pare (Mufasa) que és causada pel seu oncle (Scar) amb l'objectiu de convertir-se ell mateix en rei. 

També guarden relació els personatges femenins de Sarabi, (mare de Simba i reina) que es manté al costat de Scar quan Mufasa és mort i Nala, (qui fa el paper d'Ofèlia), la estimada de Simba.

Rosencrantz y Guidenstern apareixen simbolitzats també com les figures que acompanyen Simba en tot moment, Timón i Pumba, tot i que els dos no trairan mai al príncep com sí es fa a la història de Hamlet. 

En conclusió, El rei Lleó s'inspira en l'obra shakesperiana malgrat que pateix alguns canvis ja que és una pel·lícula destinada per a xiquets.

Jansenisme.

Cornelio Jansen va fundar el jansenisme anunciant que havia descobert la verdadera doctrina religiosa de San Agustí sobre la gràcia i la predestinació. 

La doctrina jansenista es resumeix en aquestes quatre proposicions des de l'any 1653:

1. Alguns preceptes divins són impossibles de poder-se complir per part d'ànimes justes, malgrat els seus bons desitjos i les seus esforços farà falta a aquestes ànimes la gràcia que faria possible el seu compliment.

2. En el estat de natura la caiguda no es resisteix mai a la gràcia interior: per a merèixer i desmerèixer en estat de natura caiguda no es requereix la llibertat interior, és suficient la llibertat exterior o absència d'obligació i pressió externa.

3. Els semipelagians van admetre la necessitat de una gràcia interior provinent per a tots els actes, inclús per al inici de la fe. La seua heretgia consistia en creure que aquesta gràcia era d'una natura tal que la voluntat podia, al seu arbitratge, resistir u obeir.

4. És semipelagià afirmar que Crist és mort i ha derramat la seua sang per tots el homes. 

5. El jansenisme, a més, afirmava que l'home després del pecat original està radicalment corrompit en les seues facultats naturals, no és plenament lliure de fer el bé.