Una carronya, XXIX

UNA CARRONYA 

Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva, 

         un bell matí, a l'estiu tan dolç: 

tombant per un camí, una carronya infame 

         damunt un parament de rocs, 

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica 

         i ardent, suant el seu verí, 

obria, de manera indiferent i cínica, 

         el ventre ple d'exhalacions. 

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència 

         com si volgués coure-la al punt, 

i retornar amb escreix a la Natura immensa 

         tot el que havia creat junt; 

i contemplava el cel la carcassa superba 

         com una flor que s'expandís. 

Feia tanta pudor que sobre l'herba 

         et va semblar perdre els sentits. 

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte 

         del qual sortien negres contingents 

de larves, que anaven com una flegma espessa 

         amunt i avall dels esquinçalls vivents. 

Baixava tot allò, pujava com onada, 

         o bé brollava espetegant; 

hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada, 

         ben viu, s'anava incrementant. 

I feia el món com una simfonia estranya, 

         com l'aigua que corre i com el vent, 

o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada, 

         sacseja i gira en el garbell. 

Les formes s'esborraven, només eren un somni, 

        com un esbós difícil de capir 

sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba 

        tan sols dins el magí. 

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta

         ens espiava de mal grat, 

esperant l'hora de robar a aquella carcassa

        la carn que hi havia deixat. 

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria, 

         semblant a aquesta pútrida infecció, 

estrella dels meus ulls, oh sol de la natura, 

         tu, àngel meu, la meva passió! 

Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies, 

         després dels últims sagraments, 

quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida 

         enmig dels altres ossaments. 

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva, 

          que amb molts petons se't menjaran, 

que jo he guardat la forma i la divina essència 

          dels meus amors desintegrats!

Es tracta d'altre poema dedicat a la seva amant mulata Jeanne Duval, encara que en aquest es parla amb una tonalitat diferent. Es barreja la sensació d'angúnia, de la carronya, amb la imatge d'amor romàntic que ell destina la seva amant. Aquesta antítesi expressada entre aquests dos pols contraposats és atípica en altres autors i fa de Baudelaire únic en l'emprament de la tècnica.