Acte II.

POLONI

                              Això s'ha acabat bé.

Milord, Senyora, si us hagués d'exposar

el que haurien de ser la majestat i el deure,(Hendíadis)

per què el dia és el dia i la nit és la nit, (Antístrofa + Tautologia)

i el temps és temps, seria malgastar

nit, dia i temps. Com que la brevetat

és l'ànima del seny, seré molt breu.

El vostre noble fill és boig. I dic

només això, perquè cal estar boig (Repeticions)

per definir la veritable bogeria.

Però deixem-ho estar. 

REINA

Al gra, Poloni; menys retòrica. 

POLONI

Senyora, us juro que no faig retòrica.

Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. (Concatenació)

I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!

Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.

Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta

trobar la causa que té aquest efecte,

o millor dir: la causa del defecte,

perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.(Joc de Paraules)

Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;

considereu això: tinc una filla

―i fins que ja no sigui meva, la tindré― (Tautologia)

que, per obediència i deure (Hendíadis), m'ha donat

―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu:  (Hendíadis)

          Llegint.

"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa (Hendíadis) Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. (hendíadis) "Formosa" és una paraula horrible (Antítesi); però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc (Hendíadis), aquesta...", etc. 

REINA
Això li ha donat Hamlet? 

POLONI

Bona senyora, espereu un moment.

No dic res que no hi sigui.
                                Llegint.

                  "Dubta del foc que pot tenir un estel;

                 dubta que el sol es mogui dalt del cel;

                 dubta de si la veritat té honor;

                 però no dubtis mai del meu amor."

"Ah, estimada Ofèlia, la mètrica no m'escau. No sóc expert en l'art d'escandir els gemecs; però t'estimo per damunt de tot, creu-me. Adéu."
"Teu per sempre més, estimadíssima senyora, mentre aquest mecanisme em faci de suport.
                                                                                                         Hamlet".
La meua filla, per obediència,
m'ha fet a mans això i també m'ha informat
de totes les sol·licituds del príncep,

i a quin lloc i a quina hora i de quina manera. (Paral·lelisme)

REI
Però, com ha acollit el seu amor?

POLONI

Què penseu, vós, de mi?

REI
Que sou un home honrat i molt lleial. (Hendíadis)

Hamlet. Acte I.

L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?
 Shakespeare fa més creïble la situació utilitzant la veu d'un personatge (Horaci) que primerament afirmava que l'aparició de l'espectre era fruit de la fantasia dels seus companys, i a més que és l'únic personatge que gaudeix d'estudis i per tant qui és més racional. Però, no obstant això, després de viure l'aparició d'aquest creu en l'existència d'aquest espectre.

Per a entendre millor la Divina Comèdia.

Informació suplementària per a entendre millor l'obra de Dante, separada en cants. El nombre coincideix amb el nombre del vers de la Divina Comèdia.
Cant I.
1. "Meitat del camí de la vida":  cap als 35 anys.
2. "Selva obscura":  món del pecat.
3.  "recta via": virtut i mode recte de pensar.
11. "ple de son" simbolitza la pèrdua de la consciència del bé que s'explica amb la mort de Beatriu.
12. "bon camí" senda de la virtut.
13. "puig" simbolitza l'elevació espiritual.
17. "planeta" simbolitza el Sol, llum de la veritat que il·lumina la consciència i li senyala el bon camí.
27. "que mai deixa persona viva" es refereix a la mort no física sinó eterna.
43. "dolça estació" primavera.
74. "Fill d'Anquises" Enees.
101. "El llebrer" Emperador unificador d'Itàlia.
105. "entre feltre i feltre" entre cel i terra.
107 i 108. Personatges de l'Eneida.
122. "ànima més digna que jo" Beatriu.
124, 125 i 126. Expliquen que sense la raó sola, sinó està il·luminada per la fe és incapaç de conèixer les veritats teològiques.

Cant II.
7. "Muses", la invocació a les muses imita a la tradició clàssica.
13. "Pare de Silvi" es refereix a Enees.
21. Roma és per a Dante el centre polític i religiós. A Dante li semblava normal doncs, que coneguera el món d'ultratomba.
28. "Vas d'elecció" simbolitza a San Pablo.
52. "que han quedat en suspens" El poble del llims. Cant IV.
94. "Una dona noble hi ha al cel" La verge Maria.
97. "Llúcia" es refereix a santa Llúcia qui va curar Dante d'una malaltia als ulls. Ell era el seu fidel i devot.
102. "Raquel" símbol de la vida contemplativa.

Cant III.
5. "La divina potència" Pare, fill i esperit Sant.
60. "que feu, per covardia, el gran refús" es refereix a Celesti V qui renuncia al papat i dona pas a Bonifaci VIII

Cant IV.
53. "un personatge poderós" Jesucrist.
84. "no feien cara trista ni contenta" inexpressió que correspon amb l'Ideal del Savi Definit de Sèneca.
106,107. "Vam arribar al peu d'un castell noble, set voltes rodejat d'altes muralles" És una al·legoria entre el castell, que representa la saviesa i els set murs són les parts de la filosofia: física, metafísica, ètica, política, economia, matemàtiques i dialèctica.
131. "El mestre de tot saber" Aristòtil.
140. "Discòrides" va descobrir les propietats medicinals de les plantes.

Cant V.
57. "per evitar els retrets que mereixia" va legitimar totes les conductes eròtiques per tal de no ser castigada.
61. "L'altra es la que es matà per massa amor" Didos, personatge de l'Eneida, s'enamora de Enees i per amor a aquest se suïcida traint les cendres del seu marit.
128. "Lancelot" Amant de la reina Ginebra.
137. "Galeot" Va estimular al seu llibre a que Lanelot i Ginebra revelaren el seu amor.

Cant VI.
65. "la part més salvatge" partit dels blancs.
66. "l'altra" partit dels negres.
69. "de qui ara intriga i dubta" Bonifaci VIII.
106. "la teua ciència" teologia i filosofia escolàstica.
111. "El que els espera és més i no menys" Els espera després del Judici Final.
115. "hi vam trobar Plutó, el gran enemic" Plutó era el Déu de la riquesa en la mitologia. És enemic per a Dante perquè el desig de la riquesa condemna a moltes ànimes.

Cant VII.
106. "Estigia" riu aigües del qual concedien l'invulnerabilitat.

Cant VIII.
19. "Flegiàs, Flegiàs" Rei mitològic que va cremar el temple d'Apolo al adonar-se que aquest havia violat la seua filla.
68. "Dite" rei dels inferns a l'Eneida.
83. "ploguts del cel" àngels caiguts o dimonis.
126. "que encara ara es troba sense pany" Quan Crist va baixar a l'Infern va llevar tots els panys que no es tornarien a posar fins després del Judici Final.

La Divina Comèdia en l'Art.

Cant XXIII. Cercle VIII. Hipòcrites.

Cant XII. Minotaure

 Cant III. Vestíbul. Indiferents

Cant III. Porta de l'Infern

Cant XXVII. Cercle VII. Mals consellers. 

Cant XXXIII. Cercle IX. Traïdors. 

Més il·lustracions de Miquel Barceló en la Divina Comèdia.

Activitat 4. Comentari vídeo Discovery Channel.

Aquest vídeo de Discovery Channel parla de l'obra que ens ocupa i de la intenció que va tenir Dante Alighieri  en escriure-ho. Cataloga aquesta obra de la Itàlia medieval com un cantar prodigiós que intenta ensenyar-nos una nova caracterització de l'infern. No només marca un abans i un després de la descripció infernal del món occidental sinó que a més imposa una visió diferent de la comuna sobre aquest. Enfront de l'infern "pobre" de flames i foc, Dante ens descriu en els seus versos un infern ben estructurat encara que és complex, en el qual l'últim cercle consta d'una gran gelada que la separa de la flama de l'amor de Déu. Satán, a més, no només està representat com a àngel caigut sinó com tota l'oposició a la Santa Trinitat, estant format per tres caps envoltats de llàgrimes i tristesa. Segons aquest vídeo ens relata, el major propòsit de Dante és que ens adonem que el pecat és una via fàcil per realitzar els nostres actes en vida, però que ens castiga en la vida eterna. És així com Dante també parla dels seus porpis pecats, que si no reconeix en la seva història no serà capaç després d'arribar al cel i veure a Déu, cosa que farà després de creuar tot l'infern i el purgatori. 

L'èpica Medieval. Examen 2.

Les cançons de gesta.

Una cançó de gesta és un poema narratiu en llengua romànica, centrat en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris. La cançó de gesta genuïna era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Se centrava en els moments gloriosos o personatges famosos del passat d'un país, per això podia constituir el que diem història de poble tot i que està farcida d'elements fantàstics propis de les llegendes.

Les principals cançons de gesta són:

El Cant dels Nibelungs: Epopeia germànica escrita cap a 1200 per un joglar anònim. Està escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda. L'heroi invulnerable Sigfrid es casa amb Crimilda en canvi d'ajudar a Günther a conquerir Brunilde, valquíria  i reina verge d'Islàndia. Tanmateix, Sigfrid és assassinat per Hagen, súbdit de Brunilde, que coneix l'únic punt vulnerable de l'heroi. En la segona part Crimilda, per tal de  venjar la mort de Sigfrid, accepta de casar-se amb Àtila, rei dels huns. D'aquesta manera atrau als burgundis al país d'Àtila on són atacats pels huns i derrotats. L'únic supervivent es Hagen, qui es nega a revelar on és el tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid.

La cançó de Rotllan: Poetitza la batalla de Roncesvalles, Narra que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa,després de set anys de guerra a Espanya, fa uns tractes amb el rei Àrab Marsili al qual envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia el seu fillastre Rotllan, nebot de Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l'exèrcit franc, en la qual n'és atacada la rereguarda i hi moren, lluitant coratjosament, Rotllan i els pars de França amb multitud de cristians.
Per a saber més:

El cantar del Mio Cid: És un poema èpic castellà on es narra en tres parts ("El destierro", "Las bodas" i "La afrenta") la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid (1043-1099) quan, desterrat per Alfons VI de Castella, estengué el domini castellà fins al Regne de València. A la segona part, el Cid, tornat a Toledo i perdonat pel rei concerta el casament de les seves filles Sol i Elvira, amb els infants de Carrión; la cerimònia s'escau a València. A la tercera part, d'un to més dramàtic, les filles del Cid són maltractades pels infants, i el Cid els repta i venç en un combat. El poema acaba amb el segon casament d'Elvira i Sol amb els infants de Navarra i d'Aragó. Malgrat alguns calcs de l'èpica francesa el poema representa una evident originalitat en la forma - per la versificació irregular-, una fidelitat històrica insòlita en el gènere i, sobretot, defineix un concepte d'heroisme que converteix el Cid en arquetipus de l'esperit castellà. 

Narració Cavalleresca.

Llibre de cavalleries. 

El llibre de cavalleries, que mai s'ha de confondre amb la novel·la cavalleresca, són epopeies medievals europees redactades que narren incidents llegendaris, sovint basats en fets reals, amb cavallers errants que viuen aventures extraordinàries.
És un gènere literari escrit en prosa d'un gran èxit i popularitat a Espanya i Portugal en el segle XVI. S'escriuen des de fins del s. XV fins a 1602, encara que comencen a perdre la seua popularitat cap al 1550.
Les "novel·les de cavalleria" són les que es van escriure al s.XII i es caracteritzen per la presència d'elements meravellosos i fenòmens màgics de tradició francesa i amb uns personatges sobrehumans.
En la temàtica de l'amor les novel·les de cavalleries descrivien la passió amorosa entre un cavaller i una dama que surt normalment d'un producte màgic. Aquest amor neix, en la majoria dels casos, contra la voluntat dels protagonistes i esdevé una tortura permanent.

La matèria de Bretanya o cicle artúric. 

La matèria de Bretanya és el conjunt de temes i històries centrades en el Rei Artús, la seva cort i la recerca de Sant Graal i que van inspirar una sèrie d'obres literàries durant l'Edat Mitjana. S'oposa a altres dues tradicions, la matèria de Roma i la matèria de França. Modernament ha inspirat a altres obres pertanyents a la literatura fantàstica o la novel·la històrica. 

Chrétien de Troyes: Perceval o el conte del Graal.

Escrita per Chrétien de Troyes, "Percerval" pertany al cicle de la Matèria de Bretanya. La mare de Perceval el cria al bosc per por que es faci cavaller i mori però ell  arriba a la cort del Rei Artús, on aprèn a lluitar i a depurar els seus modes. S'enamora de la dama Blancaflor però abans de casar-s'hi decideix tornar a veure la seva mare. En aquest viatge es troba al  Rei Pescador, acompanyat de servents que porten una llança i una copa. No fa cap pregunta i l'endemà el castell misteriós és buit. Perceval decideix dedicar la resta de la seva vida a resoldre aquest misteri, ja que la copa resulta ser el Sant Graal. En paral·lel el mostren les aventures de Gauvain i com ajuda al regne. 

Per a entendre millor la història de Perceval hi existeix un curtmetratge subtitulat en castellà que pot ajudar: 

El romanç de Tristany i Isolda

Té lloc a l'Edat Mitjana a Europa i narra les gestes d'un heroi que comet una greu traició per culpa d'un amor forçat per un beuratge màgic. El rei Mark de Cornuall el seu oncle, li mana endur-se Isolda de retorn d'Irlanda per a desposar-se amb el rei. Tanmateix, ambdós s'enamoren pel camí i Tristany lídia una sèrie de batalles per a portar Isolda de tornada.

Representats per Herbert Draper:

Wagner es basa en aquesta obra per fer la seua òpera: 

Novel·les cavalleresques. 

Característiques.

La novel·la cavalleresca va aparèixer a Europa entre els segles XIV i XV. Va ser l'evolució de la novel·la de cavalleries. Eren narracions en prosa que es van basar en els models de les cròniques catalanes. Llavors va haver-hi una  influència mútua entre la literatura i la vida real. 

Les novel·les cavalleresques són històries més modernes que pretenien reflectir el món real dels cavallers de l'època. És per això que els personatges són més humans i les situacions que tenen lloc en ambients històrics i geogràfics més propers, més creïbles.

L'amor es representa com més humà i natural. L'enamorament surt d'una atracció física i molt més versemblant que la passió que es desperten en els cors dels protagonistes de les novel·les de cavalleria. De fet, l'enamorament a les novel·les cavalleresques es descriu a través del diàleg que mantenen els personatges i no de manera poètica, surt d'un joc de seducció no d'un fet màgic. 

 Joanot Martorell: Tirant lo Blanc.

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos, per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries.

Més importants que les escenes de batalles són les escenes de la vida diària on els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, incursions freqüents d'erotisme, i alternança de narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a la filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat. La narració i el diàleg responen a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant rapidesa, expressivitat i naturalitat.

El final també és modern: Tirant mor d'una malaltia fita gens honorable i el seu màxim rival és l'únic que sobreviu i prospera amb un missatge pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa .

Ací presentem el tràiler de la pel·lícula "Tirante el Blanco" dirigida per Vicente Aranda. 

Curiositats 2- Noves preguntes.

Dante davalla a l'infern acompanyat per l'esperit de Virgili. Segurament, Dante s'inspira en el cant VI de l'Eneida, on l'heroi troià Enees, fill d'Afrodita, baixa a l'avern,  acompanyat per la Sibil·la, i es retroba amb el seu pare, Anquises, qui li explica el futur de Roma. Però n'hi ha precedents en la mitologia grega:

Orfeu davallà a l'infern per a rescatar Eurídice. Sabeu si ho va aconseguir? 
No ho va conseguir perque Hades i els déus de l'Infern li havien posat com a condició que no es girara cap a Eurícide fins que arribaren a un lloc on fóra banyada tota ella pel sol. Encara que Orfeu es va resistir en tot el camí de l'infern cap al món quan  van eixir fora no va pdoer resistir-se i va mirar. En principi tota ella estava banyada pel Sol, però tenia un peu en l'inframón i per tant, va desaparèixer.

També l'heroi Hèracles (Hèrcules en la mitologia romana), el dels dotze treballs, hagué de viatjar al regne d'Hades per emportar-se un gos de tres caps, que n'era el guardià i que es deia...
Es deia Cèrber.