El gat, XXXIV

EL GAT 

Vine, gatet, al meu pit amorós 

         —les urpes, a l'amagatall— 

i deixa'm submergir-me en els teus ulls, 

         barreja d'àgata i metall. 

Quan amb els dits t'acaricio ben a pler 

         el cap i el llom flexible, 

i quan la mà va i s'embriaga de plaer 

         palpant-te el cos elèctric, 

veig la figura de l'esposa. El seu esguard, 

         com ho és el teu, amable bèstia, 

profund i fred, talla i fendeix com una fletxa.

 

         I, des dels peus fins a la testa, 

neda un airet subtil i un perillós perfum 

         tot al voltant del seu cos bru.

Jeanne Duval apareix en una extensa producció poètica de Baudelaire, aquest es altre poema dedicat la seva relació. Ho podem endevinar per paraules com "urpes" que potser simbolitzarien l'amor violent que van tenir ambdós, la referència al "cos bru" que correspondria amb la pell de la mulata i per últim la paraula "esposa" per a referir-se a ella. (Baudelaire de vegades es referia a Jeanne Duval, l'amant que més va repercutir en la seva vida com esposa o muller) 

El vampir, XXXI

EL VAMPIR

Tu, que has entrat com una daga
dins el meu cor queixós;
tu, forta com una armada de dimonis
vas venir, boja, engalanada,

a convertir en jaç i domini 
el meu esperit humiliat;
—infame ser que em té lligat
com el forçat a la cadena,

i al joc el jugador obstinat, 
a la botella l'embriac,
i a la carronya la vermina,
—sigues per sempre maleïda!

Al ràpid glavi li he pregat
de conquerir la llibertat,
i he dit al perfidiós verí:
salva'm de la roïndat.
 
Ai las! Verí i espasa
m'han menyspreat i han dit:
«No escau que siguis redimit
del pèrfid esclavatge,

ruc! —Si el nostre esforç 
t'alliberés d'aquest poder,
el teus petons darien vida,
altra vegada, al teu vampir!».

"El vampir" també es un poema destinat a Jeanne Duval. Aquest cop Baudelaire vol expressar allò violent de la relació entre ambdós però, que alhora, tot i sabent que la seva relació és perjudicial té una sensació de dependència a la seva amant, que no li permet viure sense ella i els seus maltractaments. 

Una carronya, XXIX

UNA CARRONYA 

Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva, 

         un bell matí, a l'estiu tan dolç: 

tombant per un camí, una carronya infame 

         damunt un parament de rocs, 

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica 

         i ardent, suant el seu verí, 

obria, de manera indiferent i cínica, 

         el ventre ple d'exhalacions. 

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència 

         com si volgués coure-la al punt, 

i retornar amb escreix a la Natura immensa 

         tot el que havia creat junt; 

i contemplava el cel la carcassa superba 

         com una flor que s'expandís. 

Feia tanta pudor que sobre l'herba 

         et va semblar perdre els sentits. 

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte 

         del qual sortien negres contingents 

de larves, que anaven com una flegma espessa 

         amunt i avall dels esquinçalls vivents. 

Baixava tot allò, pujava com onada, 

         o bé brollava espetegant; 

hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada, 

         ben viu, s'anava incrementant. 

I feia el món com una simfonia estranya, 

         com l'aigua que corre i com el vent, 

o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada, 

         sacseja i gira en el garbell. 

Les formes s'esborraven, només eren un somni, 

        com un esbós difícil de capir 

sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba 

        tan sols dins el magí. 

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta

         ens espiava de mal grat, 

esperant l'hora de robar a aquella carcassa

        la carn que hi havia deixat. 

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria, 

         semblant a aquesta pútrida infecció, 

estrella dels meus ulls, oh sol de la natura, 

         tu, àngel meu, la meva passió! 

Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies, 

         després dels últims sagraments, 

quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida 

         enmig dels altres ossaments. 

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva, 

          que amb molts petons se't menjaran, 

que jo he guardat la forma i la divina essència 

          dels meus amors desintegrats!

Es tracta d'altre poema dedicat a la seva amant mulata Jeanne Duval, encara que en aquest es parla amb una tonalitat diferent. Es barreja la sensació d'angúnia, de la carronya, amb la imatge d'amor romàntic que ell destina la seva amant. Aquesta antítesi expressada entre aquests dos pols contraposats és atípica en altres autors i fa de Baudelaire únic en l'emprament de la tècnica. 

Perfum exòtic, XXII

PERFUM EXÒTIC

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable;

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,

mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

És el poema que dedica Baudelaire a la seua amant mulata Jeanne Duval. Vol expressar el seu amor físic per aquesta dona que li transporta als llocs exòtics d'on ella mateixa procedeix.

Himne a la bellesa, XXI

HIMNE A LA BELLESA
¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l’Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.
L’insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

Aquest poema expressa la incertesa de Baudelaire que no sap on trobar l'ideal de Bellesa, però si que manifesta un pensament que explica que la Bellesa és un ideal que està davant de allò diví i allò demoníac.