L'Ideal, XVIII

L'IDEAL
No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!

Baudelaire parla dels seus gusts estètics en les dones. En els primers quartets parla negativament de dos tipus de dones : les dones de vinyeta i les dones pàl·lides, i positivament d'unes altres: Lady Macbeth (protagonista de la tragèdia d'ambició de Shakespeare) i la Nit (Escultura de dona de Miquel Àngel que representa una al·legoria de la nit). 

És, per tant, que pensem que  el títol "l'Ideal" correspon al seu ideal d'amor, a la seua dona ideal que mai ha trobat.

L'enemic, X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca

travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;

la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,

que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees

i em cal utilitzar la pala i el rasclet

per esplanar de nou les terres inundades

on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio

veuran en aquest sòl, rentat com una platja,

el místic aliment que els donarà puixança.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida

i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

Baudelaire ens explica la seua joventut  Parla d'una 'tempesta fosca' que simbolitzarà el dolor d'aquella època, de vegades travessada per "lluminosos sols" que simbolitzarien moments de felicitat però que no arriben a eclipsar la tristesa de la tempesta. Va ser una època tan roïna que fins i tot no va traure cap fruit del seu treball i per això el "jardí és desert de fruits assaonats". Com que en el moment d'escriure el poema tenia més inspiració va creure que els poemes podrien ser ferramentes que utilitzaria (pala i rasclet) per traure per primera vegada els fruits abans anomenats, aquells amb els quals somnia. 

El sentit d'aquest poema és la lamentació que té Baudelaire pel pas del temps, es l'enemic que el fa patir per no poder tornar a la seua joventut.

Correspondències, IV

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.
Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.
Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,
que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

 El que ens explica Baudelaire és la correspondència que hi ha entre el cel i la natura. Per això l'ésser humà o el poeta, el qual es caracteritzat per tindre la capacitat de desxifrar els enigmes de la naturalesa, és l'encarregat de descobrir allò que se'ns amaga al voltant de símbols i connectar d'aquesta forma amb Déu o l'ideal Platònic.

A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?

L'autor vol dir-nos que l'home porta dins el pecat . El pecat, l'avarícia i l'error que són sentiments propis de tothom i que, tanmateix, la humanitat vol curar amb llàgrimes falses i falsos penediments. Baudelaire ens comunica que deuríem de deixar de ser hipòcrites amb la nostra condició i afirmar que l'home es roin per naturalesa i que és impossible desfer-nos dels errors que ens venen donats des de sempre.