Teatre clàssic francès.

Context Històric. Característiques del teatre clàssic francès. La regla de les tres unitats (acció, lloc i temps).

En el segle XVI a França, hi havia una arrelada tradició catòlica que s'enfrontava amb la reforma protestant que hi havia sorgit en el renaixement  Aquesta ultima no es va imposar a la primera i es va fer una política absolutista que no canviaria fins a la revolució francesa. 

No obstant, el rei Lluís XIV va propinar ajudes a poetes i artistes, tals com Corneille, Moliére i Racine. Així, el teatre francès es va desenvolupar fins que, a meitat del s. XVI, París es va convertir en el centre d'atracció cultural de tot el món. El seu teatre superava en fastuositat al teatre italià. Però, a pesar de l'evolució que havia tingut, tant la jerarquia eclesiàstica com els protestants o els jansenistes francesos es van oposar rotundament al teatre, considerant aquest com un greu pecat. Però la fama d'aquest teatre i el regnat del Lluís XIV (molt permissiu en aquest aspecte) van fer preservar la seua evolució. 

 Principals trets estructurals del teatre clàssic són: 

1. La separació de gèneres i estils: la tragèdia té una gran gravetat i un estil solemne.

2. Les obres consten de cinc actes.

3.  Versemblança i intentaven evitar les escenes que estiguessin en contra del bon gust (decòrum).

4. Han de respectar-se les regles de les tres unitats:

• Unitat d'acció: un únic tema, ajustat a la realitat contemporània (comèdia) o a la història i la llegenda (tragèdia).
• Unitat de lloc: un sol escenari, amb decorats senzills. El que passe en altres espais ha de narrar-se en escena.
• Unitat de temps: l'acció no pot durar més d'un dia, cosa que obliga a l'acumulació de fets en un lapse breu de temps.

 Aquestes regles tenien per objectiu no cansar l'espectador amb detalls superflus, com el lloc o la data, per tal de permetre-li concentrar-se en la intriga i facilitar la comprensió.   Era costum que els homicidis, els suïcidis dels personatges es desenvolupessin fora de l'escena, un personatge explicava l'esdeveniment. 
Els classicistes no aprovaven Shakespeare que sempre trencava amb aquestes normes.

 Tragèdia. Pierre Corneille. Jean Racine.

PIERRE CORNEILLE (1606-1684) és el pare de la tragèdia francesa. L'art de Corneille consisteix en la representació d'un conflicte en què la força espiritual triomfa sobre els instints més naturals i espontanis (l'honor, el patriotisme, la generositat, la fe triomfen sobre l'amor, sobre els lligams familiars, sobre el desig de venjança); la seua concepció de la grandesa d'ànim s'inspira en l'antropologia cartesiana, que exalta la dignitat moral i racional de l'home.  

"Le Cid" (1636) el situà com a primer dramaturg del seu temps per la profunditat de les passions i la majestuositat dels versos malgrat que va ser criticat per no emprar la regla de les tres unitats. Obres molt importants també van ser "Horace" (1640) on sí respectà les unitats i l'ideal arquetípic del triomf del deure sobre la passió, pensament que inicia el classicisme teatral francès. 

JEAN RACINE (1639-1699). Orfe des de quatre anys, fou educat pels grups jansenistes. Tota la dramatúrgia raciniana es basa en la descripció de les passions humanes, considerades com una força fatal que s'apodera de la raó i duu a la destrucció i a la mort, concepció heretada del jansenisme.  Els herois racinians són éssers privats de la gràcia divina, condemnats des del començament de l'obra. Els trets més característics són la musicalitat dels versos, la tensió i força dels diàlegs i el caràcter humà dels personatges i un ajustat equilibri classicista. Les obres mestre de Racin tracten quasi exclusivament d'amor-passió en les quals la conveniència i l'estil no amaguen que es tracta d'amor sensual de forma extrema que fins i tot frega en la follia, en què no es té en compte cap altra consideració com la dignitat moral o la vida, i és doncs quan al personatge principal no li queda cap altra solució que la mort. ["Andromaque"(1667), "Les Plaideurs" (1668), "Britannicus" (1669), Bérenice (1670)]

Comèdia. Molière. 

JEAN-BAPTISTE POQUELIN “MOLIÈRE”(1622-1673). Tot i tenir un pare burgès i artesà que volia orientar el seu fill cap a l'estudi de les lleis, Jean-Baptiste es va integrar en una troupe de germans (els Béjar) adoptant el pseudònim de Molière per tal de dedicar la seua vida al teatre.
 Va dedicar-se al teatre ambulant fins que obté el favor reial, gràcies al qual pot exhibir "Les precioses ridícules" (1659). Els anys seixanta van suposar una època més fructífera per a l'autor amb "L'escola de les dones" (1662), Tartuf (1664), Don Joan (1666) i L'avar (1668).

Les comèdies de Molière no són d'intriga, sinó de caràcters: l'acció interessa com a mitjà per fer una pintura completa dels personatges. En la majoria, el protagonista, que sol encarnar un defecte en grau màxim, s'oposa al casament de dos joves, que acaben aconseguint el seu propòsit amb l'ajuda dels criats. Totes tenen un propòsit moral: ridiculitzar i denunciar els vicis i comportaments del seu temps, com la hipocresia religiosa (Tartuf) o la pedanteria (Les precioses ridícules). La moral de Molière preconitzà un tipus de mentalitat allunyat de la moda cortesana d'aleshores i tractà de ridiculitzar els "falsificadors de moneda" (falsos devots, falsos savis, falsos elegants). Gairebé totes les obres són construïdes sobre un recurs tret de la tradició teatral italiana (commèdia dell' acte) : una intriga amorosa contrariada; però va saber enriquir aquest model per a denunciar maniàtics, obsessos i viciosos. Aquest tipus de moral, que pretén de corregir els vicis de la societat, és particularment pessimista: els "malalts socials".

Després de l'època dels seixanta, Molière escriu "El burgès gentilhome" (1671) i "El malalt imaginari" (1673). En la plena representació d'aquesta última obra sofreix un atac de tos i un episodi hemorràgic que el va matar hores després. Molière aconsegueix oferir amb totes les obres diversió, però també l'exposició d'una forma de comportament humà que no sempre coincideix amb el cristianisme ja que aconsella seguir les lleis naturals i dictats de la raó, defenent la tolerància, la indulgència i la lliure educació.

Acte II.

POLONI

                              Això s'ha acabat bé.

Milord, Senyora, si us hagués d'exposar

el que haurien de ser la majestat i el deure,(Hendíadis)

per què el dia és el dia i la nit és la nit, (Antístrofa + Tautologia)

i el temps és temps, seria malgastar

nit, dia i temps. Com que la brevetat

és l'ànima del seny, seré molt breu.

El vostre noble fill és boig. I dic

només això, perquè cal estar boig (Repeticions)

per definir la veritable bogeria.

Però deixem-ho estar. 

REINA

Al gra, Poloni; menys retòrica. 

POLONI

Senyora, us juro que no faig retòrica.

Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. (Concatenació)

I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!

Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.

Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta

trobar la causa que té aquest efecte,

o millor dir: la causa del defecte,

perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.(Joc de Paraules)

Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;

considereu això: tinc una filla

―i fins que ja no sigui meva, la tindré― (Tautologia)

que, per obediència i deure (Hendíadis), m'ha donat

―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu:  (Hendíadis)

          Llegint.

"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa (Hendíadis) Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. (hendíadis) "Formosa" és una paraula horrible (Antítesi); però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc (Hendíadis), aquesta...", etc. 

REINA
Això li ha donat Hamlet? 

POLONI

Bona senyora, espereu un moment.

No dic res que no hi sigui.
                                Llegint.

                  "Dubta del foc que pot tenir un estel;

                 dubta que el sol es mogui dalt del cel;

                 dubta de si la veritat té honor;

                 però no dubtis mai del meu amor."

"Ah, estimada Ofèlia, la mètrica no m'escau. No sóc expert en l'art d'escandir els gemecs; però t'estimo per damunt de tot, creu-me. Adéu."
"Teu per sempre més, estimadíssima senyora, mentre aquest mecanisme em faci de suport.
                                                                                                         Hamlet".
La meua filla, per obediència,
m'ha fet a mans això i també m'ha informat
de totes les sol·licituds del príncep,

i a quin lloc i a quina hora i de quina manera. (Paral·lelisme)

REI
Però, com ha acollit el seu amor?

POLONI

Què penseu, vós, de mi?

REI
Que sou un home honrat i molt lleial. (Hendíadis)

Hamlet. Acte I.

L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?
 Shakespeare fa més creïble la situació utilitzant la veu d'un personatge (Horaci) que primerament afirmava que l'aparició de l'espectre era fruit de la fantasia dels seus companys, i a més que és l'únic personatge que gaudeix d'estudis i per tant qui és més racional. Però, no obstant això, després de viure l'aparició d'aquest creu en l'existència d'aquest espectre.

Per a entendre millor la Divina Comèdia.

Informació suplementària per a entendre millor l'obra de Dante, separada en cants. El nombre coincideix amb el nombre del vers de la Divina Comèdia.
Cant I.
1. "Meitat del camí de la vida":  cap als 35 anys.
2. "Selva obscura":  món del pecat.
3.  "recta via": virtut i mode recte de pensar.
11. "ple de son" simbolitza la pèrdua de la consciència del bé que s'explica amb la mort de Beatriu.
12. "bon camí" senda de la virtut.
13. "puig" simbolitza l'elevació espiritual.
17. "planeta" simbolitza el Sol, llum de la veritat que il·lumina la consciència i li senyala el bon camí.
27. "que mai deixa persona viva" es refereix a la mort no física sinó eterna.
43. "dolça estació" primavera.
74. "Fill d'Anquises" Enees.
101. "El llebrer" Emperador unificador d'Itàlia.
105. "entre feltre i feltre" entre cel i terra.
107 i 108. Personatges de l'Eneida.
122. "ànima més digna que jo" Beatriu.
124, 125 i 126. Expliquen que sense la raó sola, sinó està il·luminada per la fe és incapaç de conèixer les veritats teològiques.

Cant II.
7. "Muses", la invocació a les muses imita a la tradició clàssica.
13. "Pare de Silvi" es refereix a Enees.
21. Roma és per a Dante el centre polític i religiós. A Dante li semblava normal doncs, que coneguera el món d'ultratomba.
28. "Vas d'elecció" simbolitza a San Pablo.
52. "que han quedat en suspens" El poble del llims. Cant IV.
94. "Una dona noble hi ha al cel" La verge Maria.
97. "Llúcia" es refereix a santa Llúcia qui va curar Dante d'una malaltia als ulls. Ell era el seu fidel i devot.
102. "Raquel" símbol de la vida contemplativa.

Cant III.
5. "La divina potència" Pare, fill i esperit Sant.
60. "que feu, per covardia, el gran refús" es refereix a Celesti V qui renuncia al papat i dona pas a Bonifaci VIII

Cant IV.
53. "un personatge poderós" Jesucrist.
84. "no feien cara trista ni contenta" inexpressió que correspon amb l'Ideal del Savi Definit de Sèneca.
106,107. "Vam arribar al peu d'un castell noble, set voltes rodejat d'altes muralles" És una al·legoria entre el castell, que representa la saviesa i els set murs són les parts de la filosofia: física, metafísica, ètica, política, economia, matemàtiques i dialèctica.
131. "El mestre de tot saber" Aristòtil.
140. "Discòrides" va descobrir les propietats medicinals de les plantes.

Cant V.
57. "per evitar els retrets que mereixia" va legitimar totes les conductes eròtiques per tal de no ser castigada.
61. "L'altra es la que es matà per massa amor" Didos, personatge de l'Eneida, s'enamora de Enees i per amor a aquest se suïcida traint les cendres del seu marit.
128. "Lancelot" Amant de la reina Ginebra.
137. "Galeot" Va estimular al seu llibre a que Lanelot i Ginebra revelaren el seu amor.

Cant VI.
65. "la part més salvatge" partit dels blancs.
66. "l'altra" partit dels negres.
69. "de qui ara intriga i dubta" Bonifaci VIII.
106. "la teua ciència" teologia i filosofia escolàstica.
111. "El que els espera és més i no menys" Els espera després del Judici Final.
115. "hi vam trobar Plutó, el gran enemic" Plutó era el Déu de la riquesa en la mitologia. És enemic per a Dante perquè el desig de la riquesa condemna a moltes ànimes.

Cant VII.
106. "Estigia" riu aigües del qual concedien l'invulnerabilitat.

Cant VIII.
19. "Flegiàs, Flegiàs" Rei mitològic que va cremar el temple d'Apolo al adonar-se que aquest havia violat la seua filla.
68. "Dite" rei dels inferns a l'Eneida.
83. "ploguts del cel" àngels caiguts o dimonis.
126. "que encara ara es troba sense pany" Quan Crist va baixar a l'Infern va llevar tots els panys que no es tornarien a posar fins després del Judici Final.

La Divina Comèdia en l'Art.

Cant XXIII. Cercle VIII. Hipòcrites.

Cant XII. Minotaure

 Cant III. Vestíbul. Indiferents

Cant III. Porta de l'Infern

Cant XXVII. Cercle VII. Mals consellers. 

Cant XXXIII. Cercle IX. Traïdors. 

Més il·lustracions de Miquel Barceló en la Divina Comèdia.

Activitat 4. Comentari vídeo Discovery Channel.

Aquest vídeo de Discovery Channel parla de l'obra que ens ocupa i de la intenció que va tenir Dante Alighieri  en escriure-ho. Cataloga aquesta obra de la Itàlia medieval com un cantar prodigiós que intenta ensenyar-nos una nova caracterització de l'infern. No només marca un abans i un després de la descripció infernal del món occidental sinó que a més imposa una visió diferent de la comuna sobre aquest. Enfront de l'infern "pobre" de flames i foc, Dante ens descriu en els seus versos un infern ben estructurat encara que és complex, en el qual l'últim cercle consta d'una gran gelada que la separa de la flama de l'amor de Déu. Satán, a més, no només està representat com a àngel caigut sinó com tota l'oposició a la Santa Trinitat, estant format per tres caps envoltats de llàgrimes i tristesa. Segons aquest vídeo ens relata, el major propòsit de Dante és que ens adonem que el pecat és una via fàcil per realitzar els nostres actes en vida, però que ens castiga en la vida eterna. És així com Dante també parla dels seus porpis pecats, que si no reconeix en la seva història no serà capaç després d'arribar al cel i veure a Déu, cosa que farà després de creuar tot l'infern i el purgatori. 

L'èpica Medieval. Examen 2.

Les cançons de gesta.

Una cançó de gesta és un poema narratiu en llengua romànica, centrat en fets històrics amb gran profusió d'elements llegendaris. La cançó de gesta genuïna era divulgada pels joglars ambulants que recitaven o cantaven davant tota mena de públics, des dels elevats de corts i castells fins als heterogenis de fires o peregrinacions. Se centrava en els moments gloriosos o personatges famosos del passat d'un país, per això podia constituir el que diem història de poble tot i que està farcida d'elements fantàstics propis de les llegendes.

Les principals cançons de gesta són:

El Cant dels Nibelungs: Epopeia germànica escrita cap a 1200 per un joglar anònim. Està escrita en estrofes de quatre versos que rimen de dos en dos, l'obra es divideix en dues parts: la mort de Sigfrid i la venjança de Crimilda. L'heroi invulnerable Sigfrid es casa amb Crimilda en canvi d'ajudar a Günther a conquerir Brunilde, valquíria  i reina verge d'Islàndia. Tanmateix, Sigfrid és assassinat per Hagen, súbdit de Brunilde, que coneix l'únic punt vulnerable de l'heroi. En la segona part Crimilda, per tal de  venjar la mort de Sigfrid, accepta de casar-se amb Àtila, rei dels huns. D'aquesta manera atrau als burgundis al país d'Àtila on són atacats pels huns i derrotats. L'únic supervivent es Hagen, qui es nega a revelar on és el tresor dels Nibelungs. Crimilda li talla el cap amb l'espasa de Sigfrid.

La cançó de Rotllan: Poetitza la batalla de Roncesvalles, Narra que Carlemany, incapaç de prendre la ciutat de Saragossa,després de set anys de guerra a Espanya, fa uns tractes amb el rei Àrab Marsili al qual envia com a emissari Ganeló. Aquest, que odia el seu fillastre Rotllan, nebot de Carlemany, trama amb els sarraïns una emboscada en la retirada de l'exèrcit franc, en la qual n'és atacada la rereguarda i hi moren, lluitant coratjosament, Rotllan i els pars de França amb multitud de cristians.
Per a saber més:

El cantar del Mio Cid: És un poema èpic castellà on es narra en tres parts ("El destierro", "Las bodas" i "La afrenta") la vida de Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid (1043-1099) quan, desterrat per Alfons VI de Castella, estengué el domini castellà fins al Regne de València. A la segona part, el Cid, tornat a Toledo i perdonat pel rei concerta el casament de les seves filles Sol i Elvira, amb els infants de Carrión; la cerimònia s'escau a València. A la tercera part, d'un to més dramàtic, les filles del Cid són maltractades pels infants, i el Cid els repta i venç en un combat. El poema acaba amb el segon casament d'Elvira i Sol amb els infants de Navarra i d'Aragó. Malgrat alguns calcs de l'èpica francesa el poema representa una evident originalitat en la forma - per la versificació irregular-, una fidelitat històrica insòlita en el gènere i, sobretot, defineix un concepte d'heroisme que converteix el Cid en arquetipus de l'esperit castellà. 

Narració Cavalleresca.

Llibre de cavalleries. 

El llibre de cavalleries, que mai s'ha de confondre amb la novel·la cavalleresca, són epopeies medievals europees redactades que narren incidents llegendaris, sovint basats en fets reals, amb cavallers errants que viuen aventures extraordinàries.
És un gènere literari escrit en prosa d'un gran èxit i popularitat a Espanya i Portugal en el segle XVI. S'escriuen des de fins del s. XV fins a 1602, encara que comencen a perdre la seua popularitat cap al 1550.
Les "novel·les de cavalleria" són les que es van escriure al s.XII i es caracteritzen per la presència d'elements meravellosos i fenòmens màgics de tradició francesa i amb uns personatges sobrehumans.
En la temàtica de l'amor les novel·les de cavalleries descrivien la passió amorosa entre un cavaller i una dama que surt normalment d'un producte màgic. Aquest amor neix, en la majoria dels casos, contra la voluntat dels protagonistes i esdevé una tortura permanent.

La matèria de Bretanya o cicle artúric. 

La matèria de Bretanya és el conjunt de temes i històries centrades en el Rei Artús, la seva cort i la recerca de Sant Graal i que van inspirar una sèrie d'obres literàries durant l'Edat Mitjana. S'oposa a altres dues tradicions, la matèria de Roma i la matèria de França. Modernament ha inspirat a altres obres pertanyents a la literatura fantàstica o la novel·la històrica. 

Chrétien de Troyes: Perceval o el conte del Graal.

Escrita per Chrétien de Troyes, "Percerval" pertany al cicle de la Matèria de Bretanya. La mare de Perceval el cria al bosc per por que es faci cavaller i mori però ell  arriba a la cort del Rei Artús, on aprèn a lluitar i a depurar els seus modes. S'enamora de la dama Blancaflor però abans de casar-s'hi decideix tornar a veure la seva mare. En aquest viatge es troba al  Rei Pescador, acompanyat de servents que porten una llança i una copa. No fa cap pregunta i l'endemà el castell misteriós és buit. Perceval decideix dedicar la resta de la seva vida a resoldre aquest misteri, ja que la copa resulta ser el Sant Graal. En paral·lel el mostren les aventures de Gauvain i com ajuda al regne. 

Per a entendre millor la història de Perceval hi existeix un curtmetratge subtitulat en castellà que pot ajudar: 

El romanç de Tristany i Isolda

Té lloc a l'Edat Mitjana a Europa i narra les gestes d'un heroi que comet una greu traició per culpa d'un amor forçat per un beuratge màgic. El rei Mark de Cornuall el seu oncle, li mana endur-se Isolda de retorn d'Irlanda per a desposar-se amb el rei. Tanmateix, ambdós s'enamoren pel camí i Tristany lídia una sèrie de batalles per a portar Isolda de tornada.

Representats per Herbert Draper:

Wagner es basa en aquesta obra per fer la seua òpera: 

Novel·les cavalleresques. 

Característiques.

La novel·la cavalleresca va aparèixer a Europa entre els segles XIV i XV. Va ser l'evolució de la novel·la de cavalleries. Eren narracions en prosa que es van basar en els models de les cròniques catalanes. Llavors va haver-hi una  influència mútua entre la literatura i la vida real. 

Les novel·les cavalleresques són històries més modernes que pretenien reflectir el món real dels cavallers de l'època. És per això que els personatges són més humans i les situacions que tenen lloc en ambients històrics i geogràfics més propers, més creïbles.

L'amor es representa com més humà i natural. L'enamorament surt d'una atracció física i molt més versemblant que la passió que es desperten en els cors dels protagonistes de les novel·les de cavalleria. De fet, l'enamorament a les novel·les cavalleresques es descriu a través del diàleg que mantenen els personatges i no de manera poètica, surt d'un joc de seducció no d'un fet màgic. 

 Joanot Martorell: Tirant lo Blanc.

Tirant lo Blanc és la primera novel·la dins de la literatura universal on apareix un heroi de ficció de "carn i ossos". És a dir, personatges quotidians, amb sentiments i defectes. En efecte, suposa l'abandó gairebé definitiu dels ideals medievals i l'apropiació ràpida dels ideals burgesos, per la qual cosa no podem considerar Tirant lo Blanc un llibre de cavalleries.

Més importants que les escenes de batalles són les escenes de la vida diària on els protagonistes es mostren tal com són realment, despullats de tot artifici amb tota la senzillesa i espontaneïtat de què els homes són capaços. Aquestes escenes recolzen en el sensualisme de què està impregnada l'obra, incursions freqüents d'erotisme, i alternança de narració-diàleg. La sensualitat i l'erotisme responen a la filosofia vitalista totalment allunyada de la immoralitat. La narració i el diàleg responen a la voluntat per part de l'autor de crear una atmosfera de versemblança mitjançant rapidesa, expressivitat i naturalitat.

El final també és modern: Tirant mor d'una malaltia fita gens honorable i el seu màxim rival és l'únic que sobreviu i prospera amb un missatge pessimista que contrasta amb el to satíric i festiu de tota l'obra i que recorda que tots els personatges són humans i per tant mortals, i que la vida real no sempre és justa .

Ací presentem el tràiler de la pel·lícula "Tirante el Blanco" dirigida per Vicente Aranda. 

Curiositats 2- Noves preguntes.

Dante davalla a l'infern acompanyat per l'esperit de Virgili. Segurament, Dante s'inspira en el cant VI de l'Eneida, on l'heroi troià Enees, fill d'Afrodita, baixa a l'avern,  acompanyat per la Sibil·la, i es retroba amb el seu pare, Anquises, qui li explica el futur de Roma. Però n'hi ha precedents en la mitologia grega:

Orfeu davallà a l'infern per a rescatar Eurídice. Sabeu si ho va aconseguir? 
No ho va conseguir perque Hades i els déus de l'Infern li havien posat com a condició que no es girara cap a Eurícide fins que arribaren a un lloc on fóra banyada tota ella pel sol. Encara que Orfeu es va resistir en tot el camí de l'infern cap al món quan  van eixir fora no va pdoer resistir-se i va mirar. En principi tota ella estava banyada pel Sol, però tenia un peu en l'inframón i per tant, va desaparèixer.

També l'heroi Hèracles (Hèrcules en la mitologia romana), el dels dotze treballs, hagué de viatjar al regne d'Hades per emportar-se un gos de tres caps, que n'era el guardià i que es deia...
Es deia Cèrber.

Activitat 3. Els trobadors.

El trobador, músic i poeta alhora, no sempre era de classe social alta. Alguns, com Bernat de Ventadorn (1147-1170) o Cerverí de Girona —que en realitat es deia Guillem de Cervera (1259-1285/1290)—, vivien del seu art. Eren, per di-ho així, "professionals de la literatura". Llig aquesta viadeira (cançó de camí) dedicada a Jana i explica de què va. Pots escoltar la interpretació que en fa el cantant Celdoni Fonoll fent clic ací.  

El trobador Guillem de Cervera li vol comunicar a la seua estimada que ha de deixar al seu marit perque amb ell no serà prou feliç ni farà "productiva" la seua relació amorosa. Tanmateix, ell (en el paper d'amant) sí que seria capaç de satisfer-la en aquest sentit.

"Que no siga amat per vós, val més aquell (amant) que teniu secret, Jana delicada."

També hi havia trobairitz, dames d'ascendència noble que "prenien la iniciativa amorosa". Una de les més famoses fou la Comtessa de Dia, però n'hi hagué d'altres. Comenta aquesta cançó.

 Ara mirat des d'un punt de vista femení, la Comtessa de Dia vol comunicar la passió que li va engendrar un cavaller, que fent el paper d'amant, va despertar en la Comtessa un gran desig que el seu marit no es capaç de fer-li sentir. 

Tema 2. Curiositats.

La valquíria és la segona de les quatre òperes del cicle L'anell del nibelung (Der Ring des Nibelungen) de Richard Wagner. La cavalcada de les valquíries va ser representada així al Metropolitan Opera House de Nova York. Per cert, en la  mitologia escandinava, saps què era una "valquíria"?

Les valquíries (de l'antic alemany Walkyrien) són uns dels personatges femenins més importants de la mitologia escandinava. Eren unes guerreres belles, verges i d'una gran fortalesa, amb la capacitat de guarir qualsevol ferida, i la missió d'acompanyar al Valhalla els herois caiguts en la batalla. Allí els atenien servint-los hidromel i delectant-los amb la seva bellesa. En algunes llegendes es diu que podien transformar-se en cigne.

Habitualment vivien a Wingolf, al costat del Valhalla. Les Valquíries eren filles d'Odín i les comandava la deessa Freyr.

La més famosa és Brunilda (Brunhild significa guerrera bruna) gràcies a l'obra de Richard Wagner, L'anell de Nimbelung. Era la reina de les Valquíries i la seva força era superior a la d'una dotzena d'homes.

Què tenen a veure Neo (Matrix), Indiana Jones i l'òpera de  Richard Wagner Parsifal, inspirada en la llegenda de Perceval?

La relació entre Matrix i Perceval és evident si ens fixem en com el protagonista pren consciència del seu "paper d'escollit". Això ocorre en el moment en el qual Trinity (fent el paper de Kundry), li fa un petó a Neo (qui pren el paper de Perceval). I també, en l'escena en la qual Neo és capaç d'aturar les bales, la qual cosa recrea l'escena de Perceval fent el mateix en una llança, tots dos conscients que són els principals escollits de la profecia i per tant són portadors de poder. 

En el cas de Indiana Jones, la relació que s'ha plantejat és quan la dona protagonista li cedeix a Indiana una mena de cura per guarir al seu pare i amb la finalitat de fer-lo, mor; igual que Kundry li entrega Gurnemanz un vial de bàlsam, portat d'Aràbia, per alleujar el dolor del rei, i després s'esfondra, esgotada. 

Activitat 10. Vídeo d'Èdip rei.

En el vídeo apareix l'èxode de la tràgica història d'Èdip. Per això el personatge que ix primer és el missatger de Palau, que ens presenta un nou Èdip, coneixedor de la seua identitat, (i per tant, dels horrors comesos) i ara cec per no voler veure més gent patir per la seua culpa.

El vídeo dona un poc de por en tant el cor comença a cantar i les màscares són una mica impactants, i l'actor d'Èdip mostra molt bé els seus sentiments d'horror.

Activitat 3. Vídeo relacionat amb Èdip rei.

Activitat 1. Importància i sentit d'Èdip Rei.

Les tragèdies de l'Antiga Grècia se centraven en la recreació dels mites que, per als grecs, concebien el món i la realitat. "Èdip rei", com altres tragèdies, també reflecteix un mite, tot i que no està contat des del principi: (l'avi d'Èdip, Làbdac, és maleït tot ell i la seua descendència per causa d'una gran ofensa que va fer als déus).

Sòfocles fa del nostre Èdip un heroi, ésser superior que es considera fora de la tragèdia que l'envolta i que finalment ens descriu en l'ensenyament moral de la història: "A cap mortal que estiga encara en espera del darrer dia de la seua vida anomeneu mai feliç; espereu que haja traspassat el llindar de la mort sense caure en cap desventura". 

Aquesta tragèdia ens adverteix sobre els errors que  comet l'ésser humà com deixar-se dur per la passió d'una forma desmesurada i passional (hybris), cosa que provocava als déus, els quals responien amb un càstig inexorable.  Per aquest últim motiu, Èdip en l'obra desitja a les seues filles  (Ismene i Antígona) una vida plena de moderació i una sort més feliç que la seua.

Guiant-nos per la seua historia, el nostre protagonista encarna el paper d'heroi (matà un monstre -l'esfinx-, es casa amb la princesa de Tebes i accedix al seu regnat), tot i que va ser abandonat en sa infantesa finalment pot erigir-se com conqueridor, ultrapassant les limitacions humanes. (Encara que, l'heroi de Sòfocles és una mescla de sofriment i error, el que fa d'ell un heroi més humanitzat.)

Els grecs creien que la culpa es podia encarnar en un ésser i que, expulsant-lo, faria desaparèixer aquesta. L'ésser rebia el nom de "farmakós" que, fonamentalment en les tragèdies era l'heroi tràgic perquè havia de tractar-se d'un ésser immoral però sant alhora, ja que d'aquesta forma, la seua mort restabliria l'ordre social.

La interpretació donada per Vernant es basa en la concepció d'Èdip com a farmakós expiatori dels mals i com a rei salvador del seu poble alhora. Els seus errors el fan sacrosant ja que té que destruir-se per fer bé a la col·lectivitat. Aquesta interpretació explica que els horrors comesos per Èdip no són la font del seu càstig sinó que tant el parricidi com l'incest li havien apropat a la divinitat, (a soles els déus poden ser causants d'aquests) i com que no podia apropar-se tant havia de restablir l'ordre natural sacrificant-se ell mateix.

Una altra interpretació sosté que els déus ens donen el que mereixem. Èdip va cometre crims i va haver de pagar per ells. El problema és que ell no és conscient quan mata al seu pare, o es casa en la seva pròpia progenitora i la culpa per al món grec implica consciència dels actes comesos.

Un tercer grup indica que "Èdip rei" és una tragèdia sobre el destí: l'home no té voluntat lliure és, sinó, una titella dels déus. Però la tragèdia de Sòfocles és molt més que una obra en mans del destí i aquest aspecte tampoc constituïa una obsessió en l'època antiga.

El quart grup afirma que Sòfocles va prendre el mite d'Èdip però sense una finalitat última. Porta al personatge cap a un final desastrós per a donar lloc a la purificació alliberadora dels espectadors per l'esglai i la pietat que provoquen els fets mostrats (catarsi)

Una cinquena interpretació opina que per a Sòfocles (i la majoria dels grecs) els déus estan per damunt de tots els criteris humans, i, "Èdip rei" és una obra sobre la ceguesa de l'home, la limitació del seu coneixement i la desesperada inseguretat pròpia de l'humà. Tanmateix parla de la grandesa de l'home, que el du a perseguir la veritat i si aquesta és terrible, aguanta el pes del dolor amb dignitat. En aquest sentit, no s'ha d'oblidar que Apol·lo és el déu de la veritat i la purificació, i qui prescriu a l'home l'autoconsciència de ser limitat com a condició per assolir la seua plenitud. Entenem açò per mitjà de l'obra fixant-nos en els passos que es recorren en ella: 

• Descobriment de la veritat
• Íntima necessitat d'expiació de culpa
•  Acceptació de la fragilitat humana 

 Podem dir que "Èdip rei" constitueix la tragèdia de Sòfocles més universal per la intensitat dels sentiments i emocions que conté, fins i tot ha servit per a crear una tesi desenvolupada per Sigmund Freud que actualment seguix denominant-se "Complex d'Èdip".

Per a la psicoanàlisi de Freud, el Complex d'Èdip consisteix en l'aparició d'atracció sexual cap al progenitor del sexe oposat. Generalment, un nen que se sent atret per sa mare i comença a odiar el pare. Tanmateix, el simbolisme d'Èdip va més enllà que aquest complex freudià ja que Èdip no sap en cap moment que Iocasta és sa mare ni tenia un sentiment advers cap a son pare.

Màscares de l'Antiga Grècia

Màscares per a Èdip rei

Activitat 13. El bes

L'autor d'aquest quadre, Gustav Klimt, es va inspirar en el relat de "La Metamorfosi de Dafne" intentant captar el moment en el qual Apol·lo besa a la nimfa Dafne i aquesta es converteix en llorer. 


El quadre de Dalí sorgeix d'una de les versions del mite de NArcís, en concret l'escrita per Ovidi, segons la qual, Narcís és fill de la nimfa Liríope i el riu Cefiso. EN néixer, l'endeví Tirèsias (qui ja coneixem) prediu la seva mare que aquest tindrpa una llarga vida "si no arriba a conèixer-se". De jove és estimat per molta gent per la seva bellesa, però ell les rebutja. Entre els seus pretendents hi és la nimfa Eco però ell no lif a cas i s retira a un lloc o no només es pot escolar la seva veu.
Nèmesis recull la seva súplica i aconseguieiz que Narcís s'oncline a beure en una font o veuria reflectida la seva pròpia imatge enamorant-se d'aquesta. Al no poedr aconseguir aquesta imatge, es deixa morir inclinat en ella. I, en el lloc de la seva mort, apareix un narcís que ara veiem representat en el quadre de Dalí. 

Activitat 2. Curiositats

Completa: "Quan surts per fer el viatge cap a ________ /has de pregar que el camí sigui llarg,/ ple d'aventures, ple de coneixences." De quin poeta són aquests versos? Quin cantant els va popularitzar ? 
 "Quan surts per fer el viatge cap a Itaca has de pregar que el camí sigui llarg, plé d'aventures, ple de coneixences". Són uns versos del poema Ítaca del poeta grec Konstandinos Kavafis. Popularitzada per Lluis Llach.  

El mot "quimera" té diferents significats: "Creació imaginària de l’esperit que es pren com una realitat"; "Malvolença contra algú" (Es tenen molta quimera.); "Ànsia, inquietud" (No passis quimera). Però en la mitologia grega era un mostre que tenia... quants caps?
La quimera era un monstre que posseïa un total de tres caps: una de lleó, una altra de boc que li surt del llom i, finalment, una última de drac que li surt de la cua.

Com era l'esfinx grega?
L'esfinx grega es representava en un cos dotat d'ales d'ocell de presa i rostre de dona.

En la mitologia grega, el déu del vi i del teatre era Dionís; en la mitologia romana rebia un altre nom: quin?
Segons al mitologia el déu del vi i del teatre rebia el nom de Bacus. 

Busca una foto del teatre d'Epidaure.


A les representacions teatrals gregues, les sessions duraven tota la jornada, fins a la posta de sol; i el públic es portava menjar i en el mateix teatre el venedors ambulants oferien les seves mercaderies. Veritat o fals?
Veritat. Fins i tot hi havia representacions que podien durar diversos dies. 

Els actors sempre eren hòmens. Les dones podien assistir al teatre? 

A pesar que les dones no poguessin participar en les representacions teatrals sí que podien assistir a les mateixes. Els únics que no podien gaudir d'aquest dret eren els esclaus. 

Quina relació tenen l'Oracle de Delfos i la Font de Castàlia?

La font del Castàlia està fortament lligada amb l'Oracle de Delfos a causa que emetia diversos gasos que provocaven en l'oracle les seves visions i profecies. 

Busca una foto del santuari de Delfos.

Tirèsias és un endeví cec. Això deu ser cos a dels déus. Explica-ho.

Segons explica el mite, l'endeví es va quedar cec a causa que va trobar a la deessa Atena nua banyant-se. Com a càstig per la seva gosadia, la deessa ¡ li va castigar amb la privació de la vista.  No obstant això, davant dels precs de la mare de Tirèsias Atena li va beneïr amb el do d'entendre el llenguatge dels ocells i est seria l'origen del seu poder endevinatori.