Les tragèdies de l'Antiga Grècia se centraven en la recreació dels mites que, per als grecs, concebien el món i la realitat. "Èdip rei", com altres tragèdies, també reflecteix un mite, tot i que no està contat des del principi: (l'avi d'Èdip, Làbdac, és maleït tot ell i la seua descendència per causa d'una gran ofensa que va fer als déus).
Sòfocles fa del nostre Èdip un heroi, ésser superior que es considera fora de la tragèdia que l'envolta i que finalment ens descriu en l'ensenyament moral de la història: "A cap mortal que estiga encara en espera del darrer dia de la seua vida anomeneu mai feliç; espereu que haja traspassat el llindar de la mort sense caure en cap desventura".
Aquesta tragèdia ens adverteix sobre els errors que comet l'ésser humà com deixar-se dur per la passió d'una forma desmesurada i passional (hybris), cosa que provocava als déus, els quals responien amb un càstig inexorable. Per aquest últim motiu, Èdip en l'obra desitja a les seues filles (Ismene i Antígona) una vida plena de moderació i una sort més feliç que la seua.
Guiant-nos per la seua historia, el nostre protagonista encarna el paper d'heroi (matà un monstre -l'esfinx-, es casa amb la princesa de Tebes i accedix al seu regnat), tot i que va ser abandonat en sa infantesa finalment pot erigir-se com conqueridor, ultrapassant les limitacions humanes. (Encara que, l'heroi de Sòfocles és una mescla de sofriment i error, el que fa d'ell un heroi més humanitzat.)
Els grecs creien que la culpa es podia encarnar en un ésser i que, expulsant-lo, faria desaparèixer aquesta. L'ésser rebia el nom de "farmakós" que, fonamentalment en les tragèdies era l'heroi tràgic perquè havia de tractar-se d'un ésser immoral però sant alhora, ja que d'aquesta forma, la seua mort restabliria l'ordre social.
La interpretació donada per Vernant es basa en la concepció d'Èdip com a farmakós expiatori dels mals i com a rei salvador del seu poble alhora. Els seus errors el fan sacrosant ja que té que destruir-se per fer bé a la col·lectivitat. Aquesta interpretació explica que els horrors comesos per Èdip no són la font del seu càstig sinó que tant el parricidi com l'incest li havien apropat a la divinitat, (a soles els déus poden ser causants d'aquests) i com que no podia apropar-se tant havia de restablir l'ordre natural sacrificant-se ell mateix.
Una altra interpretació sosté que els déus ens donen el que mereixem. Èdip va cometre crims i va haver de pagar per ells. El problema és que ell no és conscient quan mata al seu pare, o es casa en la seva pròpia progenitora i la culpa per al món grec implica consciència dels actes comesos.
Un tercer grup indica que "Èdip rei" és una tragèdia sobre el destí: l'home no té voluntat lliure és, sinó, una titella dels déus. Però la tragèdia de Sòfocles és molt més que una obra en mans del destí i aquest aspecte tampoc constituïa una obsessió en l'època antiga.
El quart grup afirma que Sòfocles va prendre el mite d'Èdip però sense una finalitat última. Porta al personatge cap a un final desastrós per a donar lloc a la purificació alliberadora dels espectadors per l'esglai i la pietat que provoquen els fets mostrats (catarsi)
Una cinquena interpretació opina que per a Sòfocles (i la majoria dels grecs) els déus estan per damunt de tots els criteris humans, i, "Èdip rei" és una obra sobre la ceguesa de l'home, la limitació del seu coneixement i la desesperada inseguretat pròpia de l'humà. Tanmateix parla de la grandesa de l'home, que el du a perseguir la veritat i si aquesta és terrible, aguanta el pes del dolor amb dignitat. En aquest sentit, no s'ha d'oblidar que Apol·lo és el déu de la veritat i la purificació, i qui prescriu a l'home l'autoconsciència de ser limitat com a condició per assolir la seua plenitud. Entenem açò per mitjà de l'obra fixant-nos en els passos que es recorren en ella:
- Descobriment de la veritat
- Íntima necessitat d'expiació de culpa
- Acceptació de la fragilitat humana
Podem dir que "Èdip rei" constitueix la tragèdia de Sòfocles més universal per la intensitat dels sentiments i emocions que conté, fins i tot ha servit per a crear una tesi desenvolupada per Sigmund Freud que actualment seguix denominant-se "Complex d'Èdip".
Per a la psicoanàlisi de Freud, el Complex d'Èdip consisteix en l'aparició d'atracció sexual cap al progenitor del sexe oposat. Generalment, un nen que se sent atret per sa mare i comença a odiar el pare. Tanmateix, el simbolisme d'Èdip va més enllà que aquest complex freudià ja que Èdip no sap en cap moment que Iocasta és sa mare ni tenia un sentiment advers cap a son pare.
