Una carronya, XXIX

UNA CARRONYA 

Recorda aquella cosa que vam veure, ànima meva, 

         un bell matí, a l'estiu tan dolç: 

tombant per un camí, una carronya infame 

         damunt un parament de rocs, 

les cames ben enlaire, com una dona lúbrica 

         i ardent, suant el seu verí, 

obria, de manera indiferent i cínica, 

         el ventre ple d'exhalacions. 

Brillava el sol damunt d'aquella putrescència 

         com si volgués coure-la al punt, 

i retornar amb escreix a la Natura immensa 

         tot el que havia creat junt; 

i contemplava el cel la carcassa superba 

         com una flor que s'expandís. 

Feia tanta pudor que sobre l'herba 

         et va semblar perdre els sentits. 

Les mosques brunzejaven pel ventre putrefacte 

         del qual sortien negres contingents 

de larves, que anaven com una flegma espessa 

         amunt i avall dels esquinçalls vivents. 

Baixava tot allò, pujava com onada, 

         o bé brollava espetegant; 

hauríeu dit que el cos, inflat d'una alenada, 

         ben viu, s'anava incrementant. 

I feia el món com una simfonia estranya, 

         com l'aigua que corre i com el vent, 

o com el gra que el llaurador, amb acció ritmada, 

         sacseja i gira en el garbell. 

Les formes s'esborraven, només eren un somni, 

        com un esbós difícil de capir 

sobre la tela abandonada, i que l'artista acaba 

        tan sols dins el magí. 

Darrere d'unes roques, una gossa inquieta

         ens espiava de mal grat, 

esperant l'hora de robar a aquella carcassa

        la carn que hi havia deixat. 

—I, amb tot, seràs un dia igual que aquesta escombraria, 

         semblant a aquesta pútrida infecció, 

estrella dels meus ulls, oh sol de la natura, 

         tu, àngel meu, la meva passió! 

Sí! Això seràs, oh reina de les gràcies, 

         després dels últims sagraments, 

quan jeuràs per podrir-te sota l'herba florida 

         enmig dels altres ossaments. 

Recorda't de dir als cucs, llavors, bonica meva, 

          que amb molts petons se't menjaran, 

que jo he guardat la forma i la divina essència 

          dels meus amors desintegrats!

Es tracta d'altre poema dedicat a la seva amant mulata Jeanne Duval, encara que en aquest es parla amb una tonalitat diferent. Es barreja la sensació d'angúnia, de la carronya, amb la imatge d'amor romàntic que ell destina la seva amant. Aquesta antítesi expressada entre aquests dos pols contraposats és atípica en altres autors i fa de Baudelaire únic en l'emprament de la tècnica. 

Perfum exòtic, XXII

PERFUM EXÒTIC

Si ensumo la fragància d'aquest teu pit que crema,
els ulls tancats, un vespre càlid de tardor,
veig desfilar davant de mi ribes felices,
fulgents pels raigs d'un sol invariable;

una illa peresosa on la natura dóna
arbres mai vistos i saborosos fruits;
homes de cossos prims, però vigorosos,
i dones que sorprenen pel seu esguard sincer.

Guiat per l'olor teva a climes agradables,
veig un port carregat de veles i de pals
encara fatigats per l'onada marina,

mentre el perfum dels tamarindes verds,
que circula per l'aire eixamplant-me els narius,
se'm confon dins el cor amb cants de mariners.

És el poema que dedica Baudelaire a la seua amant mulata Jeanne Duval. Vol expressar el seu amor físic per aquesta dona que li transporta als llocs exòtics d'on ella mateixa procedeix.

Himne a la bellesa, XXI

HIMNE A LA BELLESA
¿Véns de l'abisme o d'un cel insondable,
Bellesa? El teu esguard, que és demoníac i diví,
vessa confusament el crim i el benefici,
i és per això que se t'assembla el vi.
Portes en la mirada l'aurora i el crepuscle;
escampes perfums com la tempesta al vespre;
són filtre els teus petons i una àmfora la boca,
que fan covard l'heroi i coratjós el nen.
¿Surts de l'abisme negre o véns dels astres?
El Destí, captivat, com un gos t'estalona;
sembres a l'atzar la joia i els desastres,
i ho senyoreges tot i no respons de res.
Camines sobre els morts, Bellesa, fent-ne mofa;
l’Horror no t'és la menys preuada de les joies,
i el Crim, com el penjoll que més t'estimes,
dansa amorosament sobre el teu ventre altiu.
L’insecte enlluernat vola vers tu, candela;
crepita, crema i diu: «Oh flama beneïda!».
Inclinat en l'amada, l'enamorat panteixa
igual que un moribund acariciant la tomba.
¿Què hi fa, si véns del cel o de l'infern, Bellesa,
monstre terrible, ingenu i espantós,
si els ulls que tens, els peus i el teu somriure m'obren
la porta d'un Infinit que estimo i mai no he conegut?
De Satanàs, de Déu, ¿què importa? Àngel, Sirena:
¿què hi fa, si converteixes —fada amb mirada de vellut,
ritme, perfum, lluor, tu, única reina!—
el món en menys horror i menys feixuc l'instant?

Aquest poema expressa la incertesa de Baudelaire que no sap on trobar l'ideal de Bellesa, però si que manifesta un pensament que explica que la Bellesa és un ideal que està davant de allò diví i allò demoníac. 

L'Ideal, XVIII

L'IDEAL
No seran mai, aquestes noies de vinyeta,
productes espatllats d'un segle decadent,
els peus amb borseguins, els dits amb castanyetes,
les que satisfaran un cor com el que tinc.

Deixo per a Gavarni, poeta de clorosis,
l'estol xiuxiuejant de nenes de l'hospici,
perquè no sé trobar, entre les flors marcides,
cap rosa que s'assembli al meu roig ideal.

El que busca aquest cor, profund com un abisme,
sou vós, Lady Macbeth, amb la tirada al crim,
un somni d'Èsquil nascut en la tempesta;

o a tu, immensa Nit, filla de Miquel Àngel,
que regires, tranquil·la, en positura estranya,
els teus encants forjats en boca de Titans!

Baudelaire parla dels seus gusts estètics en les dones. En els primers quartets parla negativament de dos tipus de dones : les dones de vinyeta i les dones pàl·lides, i positivament d'unes altres: Lady Macbeth (protagonista de la tragèdia d'ambició de Shakespeare) i la Nit (Escultura de dona de Miquel Àngel que representa una al·legoria de la nit). 

És, per tant, que pensem que  el títol "l'Ideal" correspon al seu ideal d'amor, a la seua dona ideal que mai ha trobat.

L'enemic, X

L'ENEMIC

La meva joventut va ser només una tempesta fosca

travessada, aquí i allà, per lluminosos sols;

la pluja i la tronada van fer-hi tal destrossa,

que el meu jardí és desert de fruits assaonats.

Vegeu com m'ha arribat una tardor d'idees

i em cal utilitzar la pala i el rasclet

per esplanar de nou les terres inundades

on l'aigua hi ha fet solcs tan grans com un fossar.

Qui sap si les flors noves que somnio

veuran en aquest sòl, rentat com una platja,

el místic aliment que els donarà puixança.

—Dolor, dolor! Devora el Temps la vida

i l'Enemic obscur que ens consumeix el cor

creix i es fa fort amb la sang que s'hi escapa.

Baudelaire ens explica la seua joventut  Parla d'una 'tempesta fosca' que simbolitzarà el dolor d'aquella època, de vegades travessada per "lluminosos sols" que simbolitzarien moments de felicitat però que no arriben a eclipsar la tristesa de la tempesta. Va ser una època tan roïna que fins i tot no va traure cap fruit del seu treball i per això el "jardí és desert de fruits assaonats". Com que en el moment d'escriure el poema tenia més inspiració va creure que els poemes podrien ser ferramentes que utilitzaria (pala i rasclet) per traure per primera vegada els fruits abans anomenats, aquells amb els quals somnia. 

El sentit d'aquest poema és la lamentació que té Baudelaire pel pas del temps, es l'enemic que el fa patir per no poder tornar a la seua joventut.

Correspondències, IV

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple de columnes vivents
que deixen anar, de vegades, paraules confuses;
l’home hi camina com per un bosc de símbols
que l’observen amb una mirada familiar.
Com llargs ressons que de lluny es confonen
en una tenebrosa i profunda unitat,
tan vasta com la nit i com la claredat,
els sons, els perfums i els colors es responen.
Hi ha perfums que són frescos com la pell dels infants,
dolços com l’oboè, verds com les prades
—i n’hi ha de corromputs, pletòrics, triomfals,
que s’escampen igual que coses infinites,
com l’ambre, com l’almesc, l’encens i el benjuí,
que canten els transports del cor i dels sentits.

 El que ens explica Baudelaire és la correspondència que hi ha entre el cel i la natura. Per això l'ésser humà o el poeta, el qual es caracteritzat per tindre la capacitat de desxifrar els enigmes de la naturalesa, és l'encarregat de descobrir allò que se'ns amaga al voltant de símbols i connectar d'aquesta forma amb Déu o l'ideal Platònic.

A nosaltres, lectors, què vol dir-nos Baudelaire?

L'autor vol dir-nos que l'home porta dins el pecat . El pecat, l'avarícia i l'error que són sentiments propis de tothom i que, tanmateix, la humanitat vol curar amb llàgrimes falses i falsos penediments. Baudelaire ens comunica que deuríem de deixar de ser hipòcrites amb la nostra condició i afirmar que l'home es roin per naturalesa i que és impossible desfer-nos dels errors que ens venen donats des de sempre.