Semblança entre Hamlet i El rei Lleó

Scar (oncle de Simba)        i  Hamlet 

La pel·lícula animada de Disney de 1994 fa un homenatge a la història de Shakespeare , Hamlet, en quant a l'argument principal. 

El protagonista, i príncep del regnat de la selva africana, Simba, sofreix la mort de son pare (Mufasa) que és causada pel seu oncle (Scar) amb l'objectiu de convertir-se ell mateix en rei. 

També guarden relació els personatges femenins de Sarabi, (mare de Simba i reina) que es manté al costat de Scar quan Mufasa és mort i Nala, (qui fa el paper d'Ofèlia), la estimada de Simba.

Rosencrantz y Guidenstern apareixen simbolitzats també com les figures que acompanyen Simba en tot moment, Timón i Pumba, tot i que els dos no trairan mai al príncep com sí es fa a la història de Hamlet. 

En conclusió, El rei Lleó s'inspira en l'obra shakesperiana malgrat que pateix alguns canvis ja que és una pel·lícula destinada per a xiquets.

Teatre clàssic francès.

Context Històric. Característiques del teatre clàssic francès. La regla de les tres unitats (acció, lloc i temps).

En el segle XVI a França, hi havia una arrelada tradició catòlica que s'enfrontava amb la reforma protestant que hi havia sorgit en el renaixement  Aquesta ultima no es va imposar a la primera i es va fer una política absolutista que no canviaria fins a la revolució francesa. 

No obstant, el rei Lluís XIV va propinar ajudes a poetes i artistes, tals com Corneille, Moliére i Racine. Així, el teatre francès es va desenvolupar fins que, a meitat del s. XVI, París es va convertir en el centre d'atracció cultural de tot el món. El seu teatre superava en fastuositat al teatre italià. Però, a pesar de l'evolució que havia tingut, tant la jerarquia eclesiàstica com els protestants o els jansenistes francesos es van oposar rotundament al teatre, considerant aquest com un greu pecat. Però la fama d'aquest teatre i el regnat del Lluís XIV (molt permissiu en aquest aspecte) van fer preservar la seua evolució. 

 Principals trets estructurals del teatre clàssic són: 

1. La separació de gèneres i estils: la tragèdia té una gran gravetat i un estil solemne.

2. Les obres consten de cinc actes.

3.  Versemblança i intentaven evitar les escenes que estiguessin en contra del bon gust (decòrum).

4. Han de respectar-se les regles de les tres unitats:

• Unitat d'acció: un únic tema, ajustat a la realitat contemporània (comèdia) o a la història i la llegenda (tragèdia).
• Unitat de lloc: un sol escenari, amb decorats senzills. El que passe en altres espais ha de narrar-se en escena.
• Unitat de temps: l'acció no pot durar més d'un dia, cosa que obliga a l'acumulació de fets en un lapse breu de temps.

 Aquestes regles tenien per objectiu no cansar l'espectador amb detalls superflus, com el lloc o la data, per tal de permetre-li concentrar-se en la intriga i facilitar la comprensió.   Era costum que els homicidis, els suïcidis dels personatges es desenvolupessin fora de l'escena, un personatge explicava l'esdeveniment. 
Els classicistes no aprovaven Shakespeare que sempre trencava amb aquestes normes.

 Tragèdia. Pierre Corneille. Jean Racine.

PIERRE CORNEILLE (1606-1684) és el pare de la tragèdia francesa. L'art de Corneille consisteix en la representació d'un conflicte en què la força espiritual triomfa sobre els instints més naturals i espontanis (l'honor, el patriotisme, la generositat, la fe triomfen sobre l'amor, sobre els lligams familiars, sobre el desig de venjança); la seua concepció de la grandesa d'ànim s'inspira en l'antropologia cartesiana, que exalta la dignitat moral i racional de l'home.  

"Le Cid" (1636) el situà com a primer dramaturg del seu temps per la profunditat de les passions i la majestuositat dels versos malgrat que va ser criticat per no emprar la regla de les tres unitats. Obres molt importants també van ser "Horace" (1640) on sí respectà les unitats i l'ideal arquetípic del triomf del deure sobre la passió, pensament que inicia el classicisme teatral francès. 

JEAN RACINE (1639-1699). Orfe des de quatre anys, fou educat pels grups jansenistes. Tota la dramatúrgia raciniana es basa en la descripció de les passions humanes, considerades com una força fatal que s'apodera de la raó i duu a la destrucció i a la mort, concepció heretada del jansenisme.  Els herois racinians són éssers privats de la gràcia divina, condemnats des del començament de l'obra. Els trets més característics són la musicalitat dels versos, la tensió i força dels diàlegs i el caràcter humà dels personatges i un ajustat equilibri classicista. Les obres mestre de Racin tracten quasi exclusivament d'amor-passió en les quals la conveniència i l'estil no amaguen que es tracta d'amor sensual de forma extrema que fins i tot frega en la follia, en què no es té en compte cap altra consideració com la dignitat moral o la vida, i és doncs quan al personatge principal no li queda cap altra solució que la mort. ["Andromaque"(1667), "Les Plaideurs" (1668), "Britannicus" (1669), Bérenice (1670)]

Comèdia. Molière. 

JEAN-BAPTISTE POQUELIN “MOLIÈRE”(1622-1673). Tot i tenir un pare burgès i artesà que volia orientar el seu fill cap a l'estudi de les lleis, Jean-Baptiste es va integrar en una troupe de germans (els Béjar) adoptant el pseudònim de Molière per tal de dedicar la seua vida al teatre.
 Va dedicar-se al teatre ambulant fins que obté el favor reial, gràcies al qual pot exhibir "Les precioses ridícules" (1659). Els anys seixanta van suposar una època més fructífera per a l'autor amb "L'escola de les dones" (1662), Tartuf (1664), Don Joan (1666) i L'avar (1668).

Les comèdies de Molière no són d'intriga, sinó de caràcters: l'acció interessa com a mitjà per fer una pintura completa dels personatges. En la majoria, el protagonista, que sol encarnar un defecte en grau màxim, s'oposa al casament de dos joves, que acaben aconseguint el seu propòsit amb l'ajuda dels criats. Totes tenen un propòsit moral: ridiculitzar i denunciar els vicis i comportaments del seu temps, com la hipocresia religiosa (Tartuf) o la pedanteria (Les precioses ridícules). La moral de Molière preconitzà un tipus de mentalitat allunyat de la moda cortesana d'aleshores i tractà de ridiculitzar els "falsificadors de moneda" (falsos devots, falsos savis, falsos elegants). Gairebé totes les obres són construïdes sobre un recurs tret de la tradició teatral italiana (commèdia dell' acte) : una intriga amorosa contrariada; però va saber enriquir aquest model per a denunciar maniàtics, obsessos i viciosos. Aquest tipus de moral, que pretén de corregir els vicis de la societat, és particularment pessimista: els "malalts socials".

Després de l'època dels seixanta, Molière escriu "El burgès gentilhome" (1671) i "El malalt imaginari" (1673). En la plena representació d'aquesta última obra sofreix un atac de tos i un episodi hemorràgic que el va matar hores després. Molière aconsegueix oferir amb totes les obres diversió, però també l'exposició d'una forma de comportament humà que no sempre coincideix amb el cristianisme ja que aconsella seguir les lleis naturals i dictats de la raó, defenent la tolerància, la indulgència i la lliure educació.

Acte II.

POLONI

                              Això s'ha acabat bé.

Milord, Senyora, si us hagués d'exposar

el que haurien de ser la majestat i el deure,(Hendíadis)

per què el dia és el dia i la nit és la nit, (Antístrofa + Tautologia)

i el temps és temps, seria malgastar

nit, dia i temps. Com que la brevetat

és l'ànima del seny, seré molt breu.

El vostre noble fill és boig. I dic

només això, perquè cal estar boig (Repeticions)

per definir la veritable bogeria.

Però deixem-ho estar. 

REINA

Al gra, Poloni; menys retòrica. 

POLONI

Senyora, us juro que no faig retòrica.

Que és boig és cert. És cert i és una llàstima. (Concatenació)

I és una llàstima que sigui cert. Ximple figura!

Retirem-la, perquè no vull parlar amb retòrica.

Admetem, doncs, que és boig. Ara ens fa falta

trobar la causa que té aquest efecte,

o millor dir: la causa del defecte,

perquè el defectuós efecte ha de tenir una causa.(Joc de Paraules)

Deixem-ho així, i aquesta és la deixalla;

considereu això: tinc una filla

―i fins que ja no sigui meva, la tindré― (Tautologia)

que, per obediència i deure (Hendíadis), m'ha donat

―fixeu-vos-hi― això. Ara escolteu i decidiu:  (Hendíadis)

          Llegint.

"A l'ídol de la meva ànima, a la celestial i formosa (Hendíadis) Ofèlia". Ja és una expressió ben lletja i ben desgraciada. (hendíadis) "Formosa" és una paraula horrible (Antítesi); però ja ho veureu. Diu així: "en el seu pit excels i blanc (Hendíadis), aquesta...", etc. 

REINA
Això li ha donat Hamlet? 

POLONI

Bona senyora, espereu un moment.

No dic res que no hi sigui.
                                Llegint.

                  "Dubta del foc que pot tenir un estel;

                 dubta que el sol es mogui dalt del cel;

                 dubta de si la veritat té honor;

                 però no dubtis mai del meu amor."

"Ah, estimada Ofèlia, la mètrica no m'escau. No sóc expert en l'art d'escandir els gemecs; però t'estimo per damunt de tot, creu-me. Adéu."
"Teu per sempre més, estimadíssima senyora, mentre aquest mecanisme em faci de suport.
                                                                                                         Hamlet".
La meua filla, per obediència,
m'ha fet a mans això i també m'ha informat
de totes les sol·licituds del príncep,

i a quin lloc i a quina hora i de quina manera. (Paral·lelisme)

REI
Però, com ha acollit el seu amor?

POLONI

Què penseu, vós, de mi?

REI
Que sou un home honrat i molt lleial. (Hendíadis)

Hamlet. Acte I.

L'aparició de l'espectre, que té lloc a la primera escena de l'obra, és un fet poc versemblant. Podríem discutir si al començament del segle XVII devia resultar més creïble que avui; però, com aconsegueix Shakespeare que semble real?
 Shakespeare fa més creïble la situació utilitzant la veu d'un personatge (Horaci) que primerament afirmava que l'aparició de l'espectre era fruit de la fantasia dels seus companys, i a més que és l'únic personatge que gaudeix d'estudis i per tant qui és més racional. Però, no obstant això, després de viure l'aparició d'aquest creu en l'existència d'aquest espectre.